“La història de la divisió comarcal és reflex de la història de Catalunya; de les seves esperances i frustacions, de la voluntat d’autoafirmació a partir d’unes arrels històriques i d’una realitat geogràfica” i, és per això, “un element més de l’anomenat fet diferencial català”. Breu: “si no tinguéssim comarques, les hauríem d’inventar” [11]. Tot i la rotunditat de la declaració amb la qual s’obre aquesta obra, la consideració de la divisió comarcal com a ‘reflex de la història’ no compromet a res, no significa l’assumpció de cap compromís transcendent ni la lluminària d’una revelació teleològica. Prou que n’hi ha hagut d’autor arravatat per la permanència immemorial de les comarques.

L’autor d’aquest llibre, el professor Jesús Burgueño i Rivero, documenta la trajectòria del pensament comarcalista català des de les seves primeres formalitzacions, a les acaballes del segle XVI, fins a l’actualitat més rabiosa.

La repassada de les aportacions, sinó exhaustiva, és, si més no, completa. Hi ha qui ha d’haver-hi i no pas d’altres. Anava a dir que “es limita a documentar...”. Això, però, hauria estat una inexactitud flagrant. No es tracta pas, només, d’una recopilació ben ordenada. Hi ha aportacions innovadores que cal destacar.

En l’ordre pràctic, la trajectòria temporal que Burgueño ens ofereix no era pas de muntatge senzill. Empassar-se el rosari cronològic d’autors, dates i propostes, amanit només amb les citacions i els comentaris que fessin al cas, hauria estat de digestió pesada. No és pas així. L’afegit d’una gran quantitat de reproduccions de mapes antics relacionats amb el tema així com la de nombrosos mapes a tota plana, dibuixats de cap i de nou pel mateix autor, és un encert sobresortint de l’edició. Així, aquesta obra també es pot llegir per l’observació i la comparació de les