<<< retrocedir  Més amunt del pic de Jofre el fred i el vent barren el pas al matollar, i s’entra al domini de la roca nua (majoritàriament micaesquistos d’argentat reflex), violentament trencada per efecte del gel. Sobta la presència d’estanys glacials i geleres rocalloses a menys de 50 km del mar. El recorregut sencer es fa, amb pauses i sense presses, en dues hores i mitja, i presenta una pujada gradual sense complicacions remarcables, però salvant un desnivell total de 630 m. En el tram final, passada la Portella, les nombroses ziga-zagues del camí permeten graduar l’esforç i salvar el colossal i caòtic pedregar que condueix al petit cim. L’arribada al cim de la Pica permet

descobrir, tot de sobte, la perspectiva alpina dels cims meridionals del massís (Roc Negre, Tres Vents, Set Homes...), les altes valls de Pi i els cims fronterers del sector de Bastiments, així com els llunyans Montseny i Montserrat; envers el nord, més enllà de les Corberes, s’albira el perfil allargat de la Muntanya Negra i fins i tot el cap d’Agde.

    i és son pistil aqueix palau aurífic,
    somni d’aloja que del cel davalla.
    (Cant II. Flordeneu)

Fet el descens i després de dinar als Cortalets, alguns dels nostres excursionistes encara es

El grup de la SCG al cim del Canigó. A l’esquerra, Pere Andreu i Assumpció Plana; a la dreta, Víctor Altés, Enric Bertran i Rafael Giménez; al centre-esquerra de la creu, de dalt a baix, M. Rosa Viñolas, Mercè Noguera, Anna Mompart, Marc Ferrer i Miquel Burgueño; al centre-dreta de la creu, igualment, Jordi Ferrer, Jesús Burgueño, Francesc Nadal, Rosa Anna Felip i Montserrat Cuxart. (Foto M. Cuxart)

veieren amb cor d’unir-se a un grup aplegat davant el refugi per tal de cantar corrandes catalanes i ballar sardanes. La tornada a Prada amb els 4x4 seguí en aquest cas una estreta i vertiginosa pista que, pel bosc de Balaig i a través d’un seguit de tancats revolts, baixa fins a Taurinyà i Sant Miquel de Cuixà [Jesús Burgueño]