"Le paysage est un état de l’âme" Amiel.

Imatge externa d’un territori modelat per la mà de l’ésser humà, tensió entre natura i cultura, confluència entre signes i símbols que aporten un valor afegit a un entorn natural, experiència estètica i, per què no, emocional... el paisatge mostra els mil-i-un rostres dels territori, ruralitzat ahir, urbanitzat fins avui i, definitivament, "urbanalitzat".

El paisatge és un work in progress, sempre canviant, expressió dinàmica de cultura, procés en constant evolució més que no desenllaç final. El conreu de secà es transforma en regadiu, les vinyes en costers s’ordenen, ara, en abancalaments i terrasses, l’horta deixa pas a polígons industrials i nusos de comunicacions, la vida en nuclis compactes es dilueix en configuracions residencials de baixa densitat.

Aquesta metamorfosi pateix actualment una acceleració sense aturador que està posant en crisi el sentiment identitari i de pertinença propis de qualsevol cultura. Si el paisatge és patrimoni i, com a tal, posseeix una càrrega simbòlica i de significació, la seva destrucció aboca, sense remei, a un procés de "desterritorialització" cultural, la imatge més amarga d’un model desenvolupament que no sembla no veure compatibles benefici econòmic i conservació del territori.