Núm. 121

Febrer 1999

QUÈ CAL SABER?

ELS MANLLEUS

En lingüística, hom denomina manlleu l’element que passa d’una llengua a una altra i s’hi integra, o bé, que, dintre d’una mateixa llengua, passa d’un llenguatge especialitzat al llenguatge comú, o al contrari. Us transcrivim a continuació alguns comentaris d’Oriol Casassas sobre aquests elements lingüístics (1):

En alguns casos o en alguns cercles, hom observa una certa resistència a l’acceptació de la via del manlleu a l’hora d’adoptar una forma catalana per a un mot forà. Estrès, escàner o estandardització és possible que encara provoquin algunes sorpreses; i no ens adonem prou bé que el manlleu és un camí vell de segles. Els fòrceps -mot català, ningú no diu forcipes- és un manlleu del mot llatí que significa ’pinces’; i el vòmer és un manlleu del mot llatí que significa ’rella’. I hem d’acceptar els mots sense que ningú no hagi d’estar temptat de recórrer a les traduccions.

Unes traduccions que, en algun cas, haurien conduït a denominacions poc adequades; per exemple, l’indusi dels botànics i de l’anatomia del cervell s’hauria convertit en la robeta interior femenina de les falgueres i del cos callós, segons el significat de l’ètim indusium llatí [’mena de túnica de dona’].

Quan hom fa l’adaptació d’un mot llatí o grec -o d’una altra llengua- a l’estructura fònica i morfològica del català, aniria molt bé que el procés arribés sempre als mateixos extrems. El fet que en uns casos l’adaptació sigui completa i en d’altres es quedi a mig camí, o que per a certs termes existeixi llicència de circulació en la forma forana, provoca una comprensible desorientació.

Oriol Casassas ens posa els exemples dels mots grecs elèctron, acròmion, àxon i cotilèdon, que s’han convertit en electró, acromi, axó i cotiledó; i els mots llatins cilium i hilum, que han esdevingut cili i hílum, respectivament. Suggereix que caldria mantenir un cert cartesianisme en la presa de decisions per evitar confeccions confusionàries. I ens il·lustra els avantatges que això té per a una més bona comprensió amb l’exemple dels mots grecs, pneúmon (’pulmó’), que ha donat paraules com pneumònia o pneumococ; i pneuma, pneúmatos (’aire, vent, buf’), que ha originat termes com pneumatoperitoneu o pneumatografia. Aquest termes no haurien d’anomenar-se mai pneumoperitoneu ni pneumografia, de la mateixa manera que ningú no diria, per exemple, que ha d’inflar els "pnèumics" de la bicicleta (en comptes dels pneumàtics).

1. Oriol Casassas, "De Pascal i de terminologia científica", a Josep Amat i Enric Casassas, Trenta-dos aspectes de ciència i tecnologia, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1995, p. 259­264.

Comissió de Lexicografia de la Societat Catalana de Biologia

Amb la col·laboració del TERMCAT