INTRODUCCIÓ

El Bages forma part de la depressió Central Catalana, que és el sector oriental de la conca de l'Ebre, la regió de baixes altituds limitada pels Pirineus al nord, la cadena Costanera Catalana a l'est i la cadena Ibèrica a l'oest i al sud. Durant part del Terciari, aquesta conca o depressió es va omplir de sediments procedents d'aquests relleus que la limitaven. Així doncs, a la comarca afloren sobretot roques sedimentàries d'aquell període: conglomerats, sorrenques (també anomenades gresos), lutites (margues, argil·lites i limolites), calcàries i, puntualment, evaporites (guix i sal gemma). La majoria de roques del Bages és de l'Eocè superior o de començament de l'Oligocè, però, sobretot prop dels rius, també trobem sediments detrítics molt més moderns, d'edat quaternària, com els que donen lloc a les graveres.
Les capes de roques de la comarca no presenten, en general, una deformació gaire intensa. En la major part dels casos, només estan suaument inclinades cap al nord-oest, però al nord de la comarca hi ha capes plegades.

Les Agulles (Montserrat)	Relleu tabular de la vall de la riera de Rajadell

EL RELLEU

Les formes del relleu s'originen, bàsicament, per l'erosió diferencial, és a dir, per la resistència desigual de les roques a ser erosionades. Al Bages podem trobar els següents tipus de relleu: montserratí, tabular i de zones plegades.

RELLEU MONTSERRATÍ
L'originalitat morfològica que presenta la muntanya de Montserrat serveix de prototip de l'anomenat relleu montserratí. Sens dubte, els esvelts monòlits o agulles són les formes més espectaculars i característiques d'aquesta muntanya. Aquest relleu resulta de la interacció entre tres factors: el material, l'estructura i l'erosió.
El material és el conglomerat (o pedra pinyolenca), caracteritzat per presentar còdols de diversa naturalesa i per ser, en conjunt, molt homogeni i força resistent a l'erosió.
L'estructura ve determinada per una xarxa de fractures o diàclasis verticals que s'intersequen, tot individualitzant formes columnars.
L'erosió, per efecte de l'aigua i del glaç, ha anat modelant i arrodonint aquestes formes columnars.
Entre els conglomerats també hi ha algunes capes primes de roques més argiloses i fàcilment erosionables on creix la vegetació. Sovint, aquest nivells van relacionats amb la presència de balmes i coves.
Al parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, com que els conglomerats presenten unes fractures més espaiades, el modelat erosiu dóna turons arrodonits, com per exemple el Montcau.

RELLEU TABULAR
Aquest relleu resulta de l'erosió de zones poc deformades i es caracteritza pels vessants amb pendent pronunciat que culminen en superfícies poc inclinades. Es forma per l'alternança d'estrats tous als vessants (amb predomini de les lutites) i durs a les culminacions (amb conglomerats, gresos i, puntualment, calcàries). El millor exemple de relleu tabular és la zona sud-oest de la comarca (Cogulló de Cal Torre, Pòpia de Montgròs, Collbaix...).

RELLEU DE LES ZONES PLEGADES
L'empenta tectònica pirinenca pressionant des del nord, combinada amb la plasticitat de la sal de la formació Cardona que es troba al subsòl, ha deformat els estrats de la meitat nord del Bages en violents plecs anticlinals que segueixen la direcció SO-NE, paral·lela als Pirineus. Als llocs on la deformació ha estat més intensa, les estructures anticlinals són complexes i tallades en falles, sovint amb desplaçaments importants. Als nuclis anticlinals posats al descobert per l'erosió afloren els sediments més antics, com és el cas de la sal a Cardona i dels guixos a Súria i a Santa Maria d'Oló. Des de l'extrem NO al SE de la comarca, es troba la seqüència següent de grans estructures anticlinals:
- Anticlinal de Pinós i diapir de Cardona
- Anticlinal nord de Súria
- Falla de Mig-Món (Súria) i anticlinal de Balsareny
- Anticlinal de Súria i falla del Tordell (Súria)
- Anticlinal de Santa Maria d'Oló
- Encavalcament del Guix (Sallent)

LES ROQUES

Les roques són agregats naturals consolidats que poden estar formats per un o més minerals i també poden contenir fragments de roques preexistents i restes d'éssers vius. Les roques que trobem al Bages són els conglomerats, les sorrenques, les lutites, les calcàries, les evaporites i les que formen les graves. A excepció de les evaporites, totes són més o menys riques en carbonat de calci i, com a conseqüència, generen sòls calcaris.

CONGLOMERATS
Els conglomerats són roques detrítiques formades bàsicament per fragments arrodonits, de més de 2 mm de diàmetre, anomenats còdols. Els còdols estan inclosos en una matriu composta per sorra, llim i argila. Aquests diferents components es mantenen units gràcies al ciment, que en el cas del Bages és sempre carbonat de calci.
Les masses de conglomerat més importants del Bages són al sud i al sud-est. També abunden a la resta del territori, sobretot formant part de les culminacions dels relleus tabulars o bé dins de capes de roques de gra més fi.

GRAVES
Les graves són sediments detrítics no cimentats, constituïts per fragments de roca de més de 2 mm de diàmetre. Tot i que hi ha excepcions, al Bages aquests fragments acostumen a ser arrodonits i, en aquest cas, s'anomenen còdols i tenen un origen fluvial. Les graves acostumen a estar incloses en una matriu que sol ser sorrenca o llimosa. Es van dipositar durant el quaternari i són, per tant, els materials geològics més recents de la comarca.
Les graves abunden als llits actuals dels rius i a les terrasses fluvials, els testimonis dels nivells on, fa algunes desenes o alguns centenars de milers d'anys, corrien les aigües fluvials. La majoria de terrasses fluvials del Bages han estat explotades com a graveres.

SORRENQUES
Les sorrenques, també anomenades gresos, són roques detrítiques que s'originen per cimentació de sorres que, generalment, estan incloses en una matriu formada per partícules de gra més fi. Les sorres són fragments de minerals o roques amb diàmetres compresos entre 2 i 1/16 mm. El ciment de les sorrenques del Bages és sempre carbonat de calci.
Les sorrenques abunden arreu de la comarca, tant en zones d'origen marí com continental. Sovint els òxids de ferro tenyeixen de vermell les sorrenques d'origen continental. Es troben en capes primes alternant amb altres roques (sobretot lutites) o bé formant estrats gruixuts molt homogenis que sovint han estat i són objecte d'explotació. Són les roques predominants en els edificis antics perquè són molt abundants i es poden treballar fàcilment.

LUTITES
Les lutites, també anomenades pelites, són roques detrítiques formades per fragments de diàmetre inferior a 1/16 mm. Les lutites coherents -vulgarment anomenades tapàs-, en les quals les partícules estan unides però no cimentades fortament, s'anomenen limolites i argil·lites segons si la mida de les partícules és, respectivament, superior o inferior a 1/256 mm; quan no són coherents reben els noms de llims i argiles. Les lutites que contenen al voltant del 50% de carbonat de calci (del 35% al 65% segons Vatan) s'anomenen margues i solen ser de colors blavosos. La coloració de les lutites del Bages pot variar del gris blavós o groguenc, al sector constituït per materials d'origen marí, fins al vermell característic del sector amb materials d'origen continental rics en òxids de ferro.
L'escassa resistència a l'erosió de les lutites ha facilitat el formidable buidament que ha originat el relleu del Bages. A les planes bagenques, actualment ocupades per conreus, predominen aquests materials, els quals s'utilitzen a les bòbiles per fabricar ceràmica de construcció.

CALCÀRIES
Les calcàries són roques carbonàtiques formades majoritàriament per carbonat de calci. Els tipus de calcàries que més abunden al Bages -on s'anomenen vulgarment pedra calar- formen capes molt resistents a l'erosió i poden tenir un origen marí o lacustre. Actualment són explotades com a material de construcció i antigament s'havien utilitzat per fer calç. Les calcàries marines bagenques presenten una gran quantitat de macrofòssils i van lligades a la presència d'esculls de corall.
Els travertins que hi ha al Bages són unes roques calcàries poroses i poc denses formades per precipitació de carbonat de calci sobre els vegetals de l'entorn de les fonts. Reben el nom vulgar de pedra tosca.

EVAPORITES
La sal gemma o halita, les sals potàssiques (silvita i carnal·lita) i el guix són evaporites, unes roques solubles que provenen de l'evaporació de l'aigua d'un antic mar. Al Bages hi ha petits afloraments de guix, però l'aflorament més important d'evaporites és la Muntanya de Sal de Cardona, on s'ha explotat la sal des de l'antiguitat. Les evaporites de la Muntanya de Sal formen un diapir -relacionat amb un plec- que s'ha obert pas a través de les capes suprajacents a causa del seu comportament plàstic, a la seva baixa densitat en relació a les roques que l'envolten i al pes dels materials superiors.
Si es mira de prop la Muntanya de Sal, es pot observar l'acusat plegament dels estrats i la seva superfície transformada en un rascler -alternança de canaletes amb crestes d'arestes tallants- a causa de l'acció dissolvent de l'aigua. També destaca la diversitat de colors originada pels diferents minerals que hi són presents. L'halita, el mineral més abundant, és incolora o amb tonalitats blanques, ataronjades o rosades i les primes capes grises són d'argiles.

ELS MINERALS

Els minerals són sòlids homogenis inorgànics d'origen natural que tenen una composició química definida (que en molts casos, però, no és fixa) i una disposició atòmica ordenada (o estructura cristal·lina). La major part dels minerals es formen mitjançant processos inorgànics, però n'hi ha que, com l'aragonita de les closques dels mol·luscs, poden ser formats pels éssers vius. Qualsevol sòlid amb estructura cristal·lina es pot considerar un cristall, però sovint el terme cristall s'associa tan sols als sòlids amb formes polièdriques que són la manifestació externa de l'ordenació interna dels àtoms. Els minerals amb formes polièdriques perfectes són més aviat rars a la natura perquè requereixen unes condicions especials per a poder-se formar.
Els minerals, normalment en forma de cristalls petits o microscòpics, són els principals components de les roques. A més, diferents processos de mineralització són capaços de concentrar uns determinats minerals i de fer créixer cristalls de bona mida.
Totes les roques de la comarca de Bages s'han originat per sedimentació. Per aquest motiu, el Bages no és un territori particularment variat en tipus de minerals. En contrapartida, són abundosos els minerals compostos per carbonats i sulfats, i destaquen molt especialment els diferents clorurs de la formació geològica Cardona.

CALCITA (CaCO3, carbonat de calci)
La calcita és un mineral que pot cristal·litzar en diverses formes donant lloc a cristalls que generalment són blancs o incolors, però a vegades estan tenyits d'altres coloracions. La calcita defineix el grau de duresa 3 de l'escala de Mohs. No es pot ratllar amb l'ungla, però es ratlla fàcilment amb un ganivet. Els cristalls de calcita es troben amb freqüència a les escletxes de les roques riques en CaCO3 i a les coves. La calcita és el component majoritari de les roques calcàries, les quals s'utilitzen per a la fabricació de ciment i calç.

MALAQUITA (Cu2(OH)2CO3, carbonat bàsic de coure)
La malaquita pot formar cristalls prismàtics aciculars del sistema monoclínic, però habitualment forma pàtines, revestiments terrosos o masses reniformes, globoses o estalactítiques. Té un bonic color verd molt característic, la ratlla verda i duresa 3,5-4. És una mena de coure i s'utilitza per fer objectes de decoració i com a pedra ornamental.
Al Bages, la malaquita es localitza sobretot a Artés, en un tipus de mineralització anomenada "red-bed" cuprífer on el rentat produït per l'aigua (lixiviació) va dissoldre ions de coure que després van precipitar en forma de sulfurs perquè van arribar sobtadament a un nivell reductor. Posteriorment, per un procés de carbonatació dels sulfurs, es van formar els minerals malaquita i atzurita, que són tots dos carbonats de coure. Més que per la mida dels cristalls o l'extensió del jaciment, la localitat de malaquita d'Artés té importància geològica pel procés de mineralització. També n´hi ha a Cabrianes (Sallent), Santpedor i a Ferrerons (Moià).

ATZURITA (Cu3(OH)2(CO3)2, carbonat bàsic de coure)
L'atzurita pot formar diversos tipus de cristalls del sistema monoclínic, però habitualment es troba formant pàtines o masses terroses o reniformes. Habitualment, l'atzurita es forma juntament amb la malaquita i es pot transformar en aquest mineral per alteració química. Té un bonic color blau indi, la ratlla blava i duresa 3,5-4. És una mena de coure d'importància secundària i s'utilitza per fer objectes de decoració i com a pedra ornamental.
Al Bages trobem atzurita, sempre menys abundant que la malaquita, a Sallent i a Artés, en mineralitzacions de coure de tipus "red-bed" cuprífer (descrites a l'apartat destinat a la malaquita) situades a la base de paleocanals (antics llits fluvials) de la formació Artés.

PIRITA (FeS2, bisulfur de ferro)
La pirita cristal·litza en el sistema regular, principalment en forma de cubs i de dodecàedres pentagonals de color groc llautó. Té duresa 6 -no es pot ratllar amb un ganivet, però es pot ratllar amb un tros de quars. Al Bages, la pirita es troba sobretot en els estrats de margues grises d'origen marí en forma de cristalls petits que no acostumen a superar els 4 mm i sovint formen agregats que poden integrar el material que reomple antigues galeries excavades per invertebrats marins -els anomenats burrows. Un dels jaciments de pirita més importants del món és el de Rio Tinto (Huelva). La pirita s'explota sobretot per a l'obtenció d'àcid sulfúric i també és una mena de ferro.

HEXAHIDRITA (MgSO4·6H2O, sulfat de magnesi hidratat)
L'hexahidrita és un mineral blanc, d'aspecte fibrós, que forma eflorescències delicades damunt de roques humides que continguin magnesi. Té el gust amarg característic d'aquest element químic i es tan tova (duresa 2-2,5) que es pot ratllar amb l'ungla. Manresa és una localitat clàssica d'aquest mineral, que és més aviat rar. Per la composició i l'aspecte, l'hexahidrita és similar a l'epsomita (MgSO4·H2O), de la qual es diferencia només per l'aigua d'hidratació.

GUIX (CaSO4·2H2O, sulfat de calci hidratat)
El guix és un mineral tou que podem ratllar amb l'ungla -defineix el grau de duresa 2 de l'escala de Mohs-; incolor, blanc, grisenc o vermell; però de ratlla inequívocament blanca. Adopta diferents formes de cristal·lització: làmines translúcides amb una exfoliació molt bona, cristalls incolors en forma de punta de fletxa, fibres, masses compactes integrades per cristalls diminuts que generalment són blanques (varietat alabastre)... El guix que acostumem a trobar sol ser l'anomenat guix secundari, procedent de la hidratació de l'anhidrita (CaSO4), que a la vegada es va formar a partir d'un guix primari.
La major part del guix de la Catalunya Central es va formar a finals de l'Eocè, en les primeres etapes de l'evaporació del mar que cobria gran part d'aquesta zona, procés que finalment va donar lloc a la sal gemma i la silvinita de la formació Cardona. Hi ha guix als marges de la formació Cardona; com és el cas d'Artés, Avinyó, Igualada, Òdena i Collsuspina; i just a sota seu. També hi ha guix, com el de Súria i Sallent, format per evaporació de llacunes continentals. El guix és explotat actualment a Igualada i a Òdena, dos municipis de l'Anoia molt propers a l'extrem sud-oest del Bages, i s'havia explotat també a Súria i a Artés; sempre per al seu ús en la construcció. Les roques argiloses roges de la formació Artés es veuen sovint travessades per estretes vetes blanques de guix fibrós.

HALITA (NaCl, clorur de sodi)
L'halita, sal gemma o sal comuna té duresa 2 -es pot ratllar amb l'ungla- i forma cristalls cúbics que poden assolir una mida molt gran (més d'un metre cúbic). Quan són purs, són incolors, però la presència d'impureses pot fer que presentin coloracions diverses. Al Bages, sovint són rogencs a causa de la presència d'òxids de ferro. La major part de la formació geològica Cardona, un conjunt d'estrats que arriba a tenir un gruix d'uns 300 m a les zones no plegades, és constituïda per halita. La formació geològica Cardona s'estén pel subsòl d'una part important de la depressió Central Catalana que inclou la meitat nord del Bages. El seu únic aflorament és, però, el de la Muntanya de Sal de Cardona, on l'halita és explotada probablement des de la prehistòria. A Súria, per mitjà de pous miners, també s'havia explotat aquest mineral.

SILVITA o SILVINA (KCl, clorur de potassi)
Igual com l'halita, la silvita cristal·litza en el sistema cúbic o regular i té duresa 2. Els cristalls de silvita, incolors quan no contenen impureses, normalment al Bages són més o menys vermells a causa de la presència d'òxids de ferro. Es reconeix la silvita pel gust salat picant, més o menys amarg en relació directa amb la quantitat de carnal·lita (clorur de magnesi i potassi hidratat) que contingui la mostra tastada. La silvita és el mineral explotat a les mines de potassa de Súria, Balsareny, Sallent i Cardona -fins a l'any 1990 i a uns 1000 m de profunditat en aquesta darrera localitat. A les zones no plegades, la silvita es troba en dues capes a uns 100 m del sostre de la formació Cardona. Normalment es troba en làmines de mida centimètrica que alternen amb altres làmines semblants d'halita, formant la roca anomenada sivinita. El terme potassa fa referència a qualsevol roca sedimentària que conté minerals rics en potassi. La silvita s'utilitza sobretot per a la fabricació d'adobs. A la foto, el mineral tal com surt de l'interior de la mina; una massa de cristalls menuts de silvita, de color taronja, és travessada per una banda de cristalls incolors d'halita.

CARNAL·LITA (KMgCl3·6H2O, clorur de magnesi i de potassi hidratat)
La carnal·lita cristal·litza en sistema ròmbic i té duresa 2,5, la mateixa que l'ungla. Normalment es presenta en forma granular. Pot ser incolora, rosada o de color vermell carn i té lluïssor vítria greixosa. La carnal·lita és deliqüescent, es dissol fins i tot en la humitat de l'aire. El seu gust és salat, picant pel potassi i amarg pel magnesi. En la seqüència de la formació Cardona, la carnal·lita es troba més amunt que la silvita i, per tant, és el primer mineral de potassi que apareix, però la seva presència és poc constant.

LES CAVITATS

Al Bages hi ha cavitats naturals obertes per l'aigua en tres tipus de roca, en conglomerat als massissos de St. Llorenç del Munt i l'Obac i de Montserrat, en calcària al Toll (Moià) i en sal a Cardona i al subsòl de Sallent, a més de les galeries de la mineria de sal comuna i de potassa excavades a Cardona, Súria, Sallent i Balsareny.

Als dos massissos de conglomerat de ciment calcari, Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac i Montserrat, l'establiment d'una xarxa de circulació subterrània d'aigua a partir de l'existència prèvia d'una xarxa de diàclasis verticals i de nivells horitzontals més argilosos i tous ha originat cavitats per dissolució càrstica de la roca, ja siguin coves, avencs o balmes. Aquestes són les cavitats més nombroses al Bages i àrees limítrofes.

A Sant Llorenç del Munt i l'Obac destaquen les coves de Mura per la bellesa de les seves formacions interiors i la cova Simanya prop del Montcau i, a la serra de l'Obac, els avencs del Llest i del Castellsapera ambdós amb grans pous verticals d'entrada, el de Sant Jaume de la Mata i el de l'Espluga que, amb -127 m de fondària, és el més profund del sector. El Puig de la Balma (Mura) és una gran balma obrada en casa troglodítica que es remonta al segle XII.

A Montserrat la cova més gran, extensa i espectacular és sens dubte la del Salnitre, situada al vessant sud del massís en terme de Collbató (Baix Llobregat) i testimoni de l'antiga circulació d'aigües subterrànies. Al seu costat hi ha també la cova Freda i la cova Gran. Les fonts Mentiroses de Monistrol són unes cavitats normalment eixutes, situades al peu de la carretera que s'enfila cap al monestir, de les quala esporàdicament en temps molt plujós pot brollar una gran deu d'aigua. La galeria d'una d'elles es pot seguir uns 40 m endins de la roca. L'avenc més profund del massís de Montserrat és el dels Pouetons, amb -123 m de desnivell, situat a la regió de les Agulles.

A banda de les coves en conglomerats, a Moià hi ha el conjunt de les coves del Toll, obertes per un cabalós curs d'aigua a les calcàries noduloses d'origen marí de Collsuspina. Posteriorment l'aigua va dipositar sediments a les galeries, sobretot a la galeria principal de la cova del Toll, l'entrada de la qual va quedar a més totalment tapada per una esllavissada fa uns milers d'anys. L'excavació curosa d'aquests sediments, datats des de la primera glaciació del Würm (uns 100.000 anys enrera) fins a l'actualitat, ha proporcionat nombrosos ossos i restes fossilitzades dels animals que han habitat aquestes terres, molts dels quals ja extingits, alguns enormes i temibles com el lleó de les cavernes (Panthera spelaea (†)), l'ós de les cavernes (Ursus spelaeus (†)) o el rinoceront de Merck (Stephanorhinus mercki (†)), a més de restes arqueològiques dels humans que van viure-hi durant el Paleolític mitjà (50.000 anys) i sobretot el Neolític. Les peces trobades a les coves del Toll estan exposades i interpretades al Museu Arqueològic i Paleontològic de Moià.

A més, al Bages hi ha la singularitat del carst salí. L'única cova salina documentada des de fa temps és el Forat Micó de la muntanya de Sal de Cardona. S'obre en un lateral de la muntanya, té 640 m de recorregut i part de les parets adornades de delicades recristal·litzacions d'halita. Però l'activitat minera de Cardona durant la segona meitat del segle XX, amb l'excavació de galeries interiors i el dipòsit de residus al runam vell que obtura la vall Salina, va alterar la circulació hidrològica, el que al seu torn va desencadenar l'obertura rapidíssima de nous passos per a l'aigua, és a dir la creació d'un nou endo-carst enmig del substracte salí. La sal comuna és molt més soluble que qualsevol altra roca de les considerades solubles i susceptibles de desenvolupar un sistema càrstic, com són la calcària o el conglomerat de ciment calcari esmentats d'altres coves de la comarca. Un litre d'aigua dissol 357 g de sal comuna per esdevenir salmorra saturada. A Cardona, l'aigua, a més de circular per antigues galeries mineres que ha remodelat completament, en pocs anys ha obert grans cavitats noves a la base de la muntanya de Sal, entre elles la llarga cova dels Meandres de Sal, de 4300 m de recorregut, la cova del Riu, un llac subterrani d'aigua salada i la cova del Rierol Salat, aquesta darrera al runam vell. El sobtat procés càrstic de Cardona, cada vegada més accelerat amb l'aparició de bòfies a la superfície i amenaçant tant la continuïtat d'una explotació minera de sal comuna que havia contribuït a desencadenar-lo com la possibilitat que el riu Cardener sencer fos captat i engolit cap a les profunditats de la mina de potassa abandonada, va portar l'any 2000 a desviar el riu Cardener a través d'un túnel per allunyar-lo de l'aflorament salí. Les investigacions de l'Espeleo Club de Gràcia han documentat i cartografiat aquest recent sistema càrstic a la sal de Cardona.

Hi ha constància de l'existència d'una gran cavitat subterrània, connectada amb l'antiga mina Enrique d'explotació de potassa, sota el barri de l'Estació de Sallent. D'altres endo-carsts en substracte salí podrien trobar-se o desenvolupar-se a les muntanyes de residus salins, sobretot als runams abandonats com el de la Botjosa (Sallent).

Són obertes al públic, en visita guiada, les coves del Toll (Moià) i del Salnitre (Collbató) i algunes galeries minera excavades a la muntanya de sal de Cardona.

ELS FÒSSILS

Els fòssils són evidències materials de la vida en el passat geològic. Generalment els trobem inclosos dins les roques sedimentàries. Permeten saber l'edat d'aquestes roques i les característiques del medi en què van viure els organismes dels quals provenen.
Els fòssils més coneguts i més abundants del Bages són d'origen marí. Provenen dels organismes que vivien al mar càlid i poc profund que cobria la comarca durant una part important de l'eocè. No són rars, però, els fòssils associats a roques d'origen lacustre. També s'han trobat fòssils de vertebrats terrestres del quaternari (elefants) a les terrasses fluvials i a les coves del Toll de Moià (óssos, hienes, rinoceronts…).
Geològicament parlant, els organismes fòssils del Bages són molt recents i per això la majoria s'assemblen a les espècies actuals.
A continuació es descriuen els grups de fòssils més fàcils de trobar, però a la comarca també hi ha restes vegetals, esponges, briozous, cucs poliquets, crancs, dents de tauró, plaques de tortuga, ossos de sirènids…

NUMMULITS
Els nummulits són un dels grups de fòssils més característics de l'Eocè marí. Per la seva forma de llentia, se'ls anomena popularment llenties o dinerets. En alguns indrets del Bages es troben en grans quantitats, ben individualitzats dins de terrenys margosos. També poden ser els constituents majoritaris d'una roca compacta: la calcària de Sant Vicenç, activament explotada com a roca ornamental.
Es van extingir a la fi de l'oligocè. Eren protozous marins gegants -de pocs mil·límetres fins a 6 cm de diàmetre- del grup dels foraminífers, amb un cos recobert d'una closca calcària. Els treballs sobre nummulits realitzats pel Dr. Valentí Masachs van contribuir a la datació dels diferents nivells de l'eocè marí de la comarca.

CORALLS
Els coralls o corals són animals colonials marins que fabriquen un esquelet calcari. Els esculls de corall, les grans construccions submarines de gran biodiversitat formades bàsicament pels esquelets d'aquests animals, només es troben en aigües càlides -de temperatura mínima hivernal superior als 15ºC- pobres en nutrients minerals, i a profunditats on pugui arribar perfectament la llum. Les barreres d'esculls que afloren al Bages de nord-est a sud-oest posen de manifest el clima tropical que hi havia a Catalunya durant l'Eocè. Als nombrosos afloraments coral·lins bagencs (Manresa, Navarcles, Calders...) trobem una fauna molt variada que s'assembla força a la dels esculls actuals.

BIVALVES
Els bivalves (petxines, musclos, ostres...) són mol·luscs proveïts d'una closca calcària formada per dues valves articulades per una xarnera. Durant l'eocè, en els fons marins més o menys fangosos propers a les costes i desembocadures fluvials del Bages, hi havia molta diversitat de bivalves. Els fòssils més ben conservats corresponen a les famílies que tenien les closques més gruixudes i ben desenvolupades (pectínids, ostrèids i espondílids). Dels bivalves de les famílies amb valves primes (àrcids, venèrids i folàdids) el més freqüent és que tan sols se'n conservin els motlles.

GASTERÒPODES
La diversitat del registre fòssil de gasteròpodes (cargols) és molt notable al Bages. Hi ha formes que presenten molt poques voltes (Velates, Natica, Terebellum), altres molt recargolades (Turritella, Melanoides) i també formes gegantines (Campanile, Cerithium).
La majoria dels gasteròpodes fòssils del Bages són marins. El de la fotografia és un dels pocs fòssils relativament freqüents a la zona on afloren els estrats continentals d'origen lacustre.

EQUINODERMS
Els eriçons de mar són els equinoderms més abundants a les nostres contrades. Són invertebrats estrictament marins proveïts d'un exosquelet format per plaques calcàries soldades, amb unes protuberàncies on s'articulen les pues.
Són dels fòssils més vistosos del Bages, perquè solen presentar-se molt sencers i bastant ben conservats. Les formes que presenten són més o menys globoses o aplanades, amb simetria radial o bilateral.

[Oriol Oms, Florenci Vallès i Josep Biosca, amb la col·laboració de Jordi Badia i Joaquim Sanz]