L'estepa blanca (Cistus albidus), malgrat ser silicícola com la majoria de congèneres, viu bé en terrenys descarbonatats. La trobem, molt abundosa, a les parts altes dels massissos de Montserrat i de la serra de l'Obac on el carbonat de calci ha desparegut del sòl, lixiviat per la pluja. En canvi és molt rara a la resta de la comarca. L'estepa blanca sol ser l'arbust dominant a les brolles de les carenes de la serra de l'Obac. Les fulles, ovades, toves i sèssils es diposen oposades per parelles entrecreuades, de manera que la tija, vista des de dalt, mostra quatre rengleres de fulles perfectament aliniades. A ple estiu o en temps de secada persistent, aquestes fulles es poden marcir i fins i tot caure. L'estepa blanca deu el seu nom al color clar, grisenc a causa de la pilositat, de tota la planta; no pas al color de la flor. Compte doncs a no confondre l'estepa blanca (Cistus albidus) amb alguna de les estepes de flor blanca com serien, per exemple, l'estepa borrera (C.salviifolius) i l'esteperola (C.clusii). La flor de l'estepa blanca és descaradament gran i cridanera, amb cinc pètals de color rosa purpuri, una mica arrugats, i nombrosos estams grocs. Per embolicar una mica més la troca, excepcionalment algun exemplar d'estepa blanca té les flors blanques. [foto Jordi Badia]