Qui no s'ha punxat -o punxit en expressió manresana- mai amb un esbarzer (Rubus ulmifolius)? L'esbarzer és tan conegut per la seva profusió d'agullons al volt de les tiges i dels pecíols de les fulles que asseguren l'esgarrinxada, com per les móres negres i madures que endolceixen les caminades de la segona meitat de l'estiu. Les tiges, anomenades turions quan són de l'any, creixen molt de pressa, s'estiren i arquegen i fins poden endinsar-se a terra per la punta, arrelar i emergir altra vegada; mostren un to granatós i es protegeixen dels herbívors amb els seus nombrosos agullons recorbats enrera, distribuïts irregularment i molt vulnerants. Les fulles són palmitapartides, compostes de cinc folíols el·líptics de punta aguda i marge dentat, el terminal més gros i amb peciòlul més llarg, mentre que els dos folíols basals són més petits i dirigits enrera, tal com mostra la imatge de baix. [fotos Jordi Badia (dalt) i Florenci Vallès (baix)]