Document de Treball Núm. 1: Sociologia de la Immigració

^{Sociologia
de la Immigració}

^{Coordinació: Carlota Solé

Autors: Sònia Parella i Kàtia Lurbe}

Introducció

Amb motiu dels sopars col·loqui que, des de fa un cert temps, organitza regularment l'Associació Catalana de Sociologia, un grup de sociòlegs i sociòlogues -professionals de la salut, càrrecs polítics i representants d'organitzacions d'immigrants- es donaren cita el passat dijous 26 d'octubre a fi de debatre sobre la immigració a Catalunya. Els assistents i les assistents al sopar col·loqui es distribuïren al voltant de dues taules de debat, que es van realitzar simultàniament: una taula fou Immigració i Polítiques d'Integració, sota la coordinació de Carlota Solé, catedràtica de sociologia de la UAB; i una segona taula, Qualitat de Vida, Salut i Immigració, coordinada pel Dr. Xavier de Balanzó.
Cadascun dels coordinadors encetà l'acte amb la presentació d'una ponència que, posteriorment, generà un debat entre els assistents i les assistents. Al final de l'acte es realitzà una posada en comú de les principals aportacions sorgides a cada taula. Aquestes pàgines pretenen ser una síntesi d'aquest sopar col·loqui, que recull un resum de les ponències presentades i els principals eixos del debat.

Situant el fenomen de la immigració a Catalunya

L'escenari actual de les migracions a les societats del sud d'Europa ha canviat substancialment i ja no té res a veure amb les migracions europees dels anys cinquanta i seixanta, quan aquestes societats oferien força de treball als seus veïns europeus més avançats econòmicament. Els països del sud d'Europa han passat de ser emissors de mà d'obra industrial a receptors de força de treball agrícola i de serveis en un món cada vegada més global i, al mateix temps, més desigualitari.
Però, si bé Espanya ha deixat de ser una societat emissora d'emigrants per esdevenir un país d'immigració, Catalunya ha estat sempre una societat receptora, un centre d'atracció i confluència de fluxes de població de diversa procedència geogràfica. Tradicionalment, la immigració a Catalunya ha procedit d'altres zones del territori espanyol. Així va succeir durant la dècada dels seixanta i dels setanta, quan l'arribada d'andalusos, extremenys o gallecs va ser explosiva des d'un punt de vista demogràfic i va generar, més endavant, problemàtiques al voltant de l'especulació del sòl, la vivenda, la discriminació laboral, la integració sòciocultural, etc.¹
Tanmateix, d'ençà la dècada dels vuitanta, la immigració interior s'ha vist substituïda pel creixement de la immigració exterior, procedent de països menys desenvolupats. Aquests fluxes migratoris s'han incrementat especialment durant els darrers deu anys, passant de 65.533 estrangers a 181.290 entre l'any 1989 i el 1999, segons dades del Ministeri d'Interior.² Tot i així, els estrangers en situació legal només suposen un 3 % de la població total catalana, una ràtio encara molt allunyada de la que presenten altres societats europees (un 9 % a Alemanya o un 6,3 % a França).

Un 34,6 % del total dels estrangers legals residents a Catalunya són extracomunitaris. Es concentren, principalment, a la província de Barcelona (70 %), especialment a la ciutat de Barcelona i a la seva àrea metropolitana; i es concentren, en menor proporció, a les comarques de Girona (17 %), Tarragona (8,7 %) i Lleida (4,3 %). El principal col·lectiu d'immigrants extracomunitaris són els marroquins (33 %), seguits a gran distància pels peruans, gambians, dominicans, xinesos i filipins.³

Gairebé el 45 % dels estrangers són dones, amb la qual cosa es constata que la feminització dels fluxes migratoris que està tenint lloc en el context internacional també ha arribat a Catalunya. Es poden distingir clarament dos patrons d'immigració femenina: d'una banda, les dones que emigren a través de la reagrupació familiar, entre les quals predominen les dones africanes; i de l'altra, les dones que inicien la cadena migratòria i que arriben a Catalunya per cercar feina, atretes per la demanda de força de treball femenina en els serveis, sobretot en el servei domèstic. Dins d'aquest segon grup, destaquen les dones llatinoamericanes.
Pel que fa a la seva inserció laboral, els immigrants extracomunitaris es troben preferentment ocupats en els serveis -bàsicament, en el servei domèstic, l'hosteleria i el comerç-, amb un 72 % dels permisos de treball concedits durant l'any 1998. La resta es distribueixen entre el sector agrari (13 %), el sector industrial (8 %) i la construcció (7 %). Val a dir que els immigrants estan ocupats més freqüentment que els autòctons en l'agricultura i molt menys en la indústria, mentre que els nivells són similars en el sector dels serveis. No obstant això, els immigrants no es troben repartits uniformement dins de cada sector d'activitat, sinó que els espais concrets on s'ubiquen mostren la formació de determinats "nínxols" laborals on la seva presència és destacada, independentment de la seva formació. Aquest és el cas de les tasques de recol·lecció en el camp, del servei domèstic intern o de les categories professionals menys qualificades del sector tèxtil. Generalment, es tracta d'activitats que acostumen a ser emblemàtiques de les situacions d'explotació i que són rebutjades per la força de treball autòctona, a causa de la seva precarietat, escassa remuneració, desprestigi social i duresa de les condicions de treball; de manera que es generen buits en el mercat de treball, malgrat les elevades xifres d'atur.

Les dificultats per obtenir un lloc de treball -i el condicionant previ de la possessió d'un permís de residència i treball-, així com la discriminació en l'accés a l'ocupació i en les condicions laborals d'un mercat de treball estratificat per l'ètnia, són la base de la integració dels immigrants a la societat receptora. En el cas de la dona immigrant, al reduït ventall d'activitats a les que són relegats els treballadors d'una ètnia diferent, cal afegir-hi la segregació ocupacional per gènere que situa a la dona en el darrer escalafó de l'estructura ocupacional: el servei domèstic i la prostitució. És així com les dones s'enfronten a una major quantitat de barreres que els homes i a estereotips més desvaloritzadors en la societat receptora, donat que les activitats laborals que desenvolupen estan caracteritzades per la precarietat, el desprestigi i la invisibilitat.

La integració dels immigrants extracomunitaris es veu, doncs, afectada per una dinàmica socioeconòmica que els relega a les posicions més precàries i socialment estigmatitzades en el mercat de treball, la qual cosa reforça la seva precarietat legal, la segregació urbana (les condicions de vivenda), així com l'accés en condicions de desigualtat a l'escolarització, a la sanitat i a altres recursos bàsics. Però, aquest no és l'únic condicionant a l'hora d'explicar la seva situació d'exclusió i marginació en la societat receptora. Cal tenir ben presents les polítiques estatals respecte a immigració, ciutadania i pluralisme cultural ja que aquestes condicionen clarament, ja sigui potenciant o dificultant, les estratègies d'inserció d'aquests col·lectius. Finalment, tant les actituds i comportaments de la població autòctona com les estratègies dels propis col·lectius d'immigrants, són factors clau a l'hora de determinar la seva integració.⁴

Amb la finalitat de parlar de tots aquests temes vinculats a la integració dels immigrants, s'han estructurat les dues taules de debat. La primera taula, Immigració i Polítiques d'Integració, té com a objectiu reflexionar al voltant del concepte d'integració, dels seus condicionants i de les línies d'intervenció que cal seguir des dels poders públics, per tal de millorar la situació en què es troben els col·lectius d'immigrants extracomunitaris en la societat catalana en relació amb la població autòctona. La segona taula, Qualitat de Vida, Salut i Immigració, se centra en un àmbit concret d'actuació, l'atenció sanitària, a fi d'analitzar en quina mesura la societat catalana, des de la intervenció pública, garanteix als immigrants la igualtat en l'accés a la salut i a la qualitat de vida com a recurs bàsic, i quines són les peculiaritats que els professionals de la salut haurien de conèixer a l'hora d'aproximar-se a aquests col·lectius (concepcions de la salut i la malaltia, aspectes culturals, hàbits, etc.).

Taula 1: Immigració i Polítiques d'Integració⁵

La taula sobre "Immigració i Polítiques d'Integració" s'inicià amb la ponència de la catedràtica de Sociologia, Carlota Solé (Departament de Sociologia de la UAB), en la qual abordà una sèrie de consideracions sobre la integració dels immigrants que, més tard, constituiren l'eix del debat que es va produir entre els assistents. Aquest text recull els punts fonamentals de la ponència i els principals temes que es van abordar en el debat.

En primer lloc, Carlota Solé plantejà als assistents per què es produeix la paradoxa que si bé el dret a emigrar del propi país -per raons de subsistència, econòmiques o altres (jubilats, refugiats, asilats, etc.)- és reconegut universalment; en canvi, el dret a immigrar és qüestionat i sancionat per les polítiques de control de fronteres dels països receptors, pels entrebancs legals a l'establiment permanent dels nouvinguts a la societat receptora (permisos de residència i treball), per les actituds de rebuig de les poblacions, teòricament, acollidores i clarament beneficiàries de l'arribada de gent jove en edat de treballar.
Seguidament, la ponent va distingir dos nivells d'integració: la integració ocupacional, entesa com la inserció en el mercat de treball; i la integració sociocultural, definida com l'acceptació per part dels nouvinguts dels valors, la cultura i els costums propis de la societat receptora, així com la participació en les seves institucions. Tal com reconegué a continuació Carlota Solé, aquesta visió és insiderista en tant que contempla el procés d'integració des del punt de vista de la societat receptora. Segons l'autora, fins que no es constituí la Unió Europea, les societats europees occidentals que acollien immigrants eren estats nacions amb una identitat cultural pròpia ben definida, que rebien gent d'altres estats europeus -sobretot del sud d'Europa- o bé de països limítrofes, com ara Turquia en el cas d'Alemanya als anys seixanta. Avui, en canvi, amb l'existència de la Unió Europea i la forta presència d'immigració extracomunitària -procedent de països no europeus-, s'ha de replantejar el fenomen de la integració, de manera que es contempli també des de l'angle dels immigrants i s'abordi a partir d'un nou context jurídic i polític, supraestatal i diversificat culturalment. En definitiva, s'ha de definir el procés d'integració en la doble dimensió de la multietnicitat i la pluriculturalitat -o multiculturalisme, segons la terminologia anglosaxona-. Es tracta de diferenciar clarament el concepte d'assimilació del d'integració, de manera que la integració ens remeti a la interpenetració en igualtat d'elements poblacionals, culturals, polítics, etc., entre l'ingrup i l'exogrup.

Segons Carlota Solé, la dimensió cultural de la integració no és menys important que la sociolaboral. De fet, en el si de la Unió Europea, la integració comença a plantejar-se en relació amb diferents identitats culturals. Tradicionalment, s'havia acceptat -fins a la creació de la CEE i, posteriorment, de la UE- que l'autòcton tendia a acceptar a l'immigrant sempre que aquest renunciés a la seva cultura (idioma, costums, religió) i adoptés la cultura "oficial" de la societat d'acollida, de manera que es confonia l'homogeneïtat cultural amb la cohesió social. D'acord amb aquesta premissa, la diferència cultural és percebuda com una amenaça. Per altra banda, els immigrants, tot i que haurien de poder conservar llurs arrels -és a dir, tenir el dret individual de mantenir i practicar llurs tradicions-, també haurien d'acceptar el seu deure d'assumir els drets col·lectius que regeixen la convivència en la societat receptora. La ponent defensà que aquest respecte a les lleis i normes de convivència en els àmbits econòmic, social, cultural i polític, pot esdevenir compatible amb l'exercici dels drets privats, com ara les pràctiques religioses i culturals, pròpies de la societat d'origen, sempre i quan aquests no traspassin els límits de tolerància de la societat d'acollida: la universalitat dels drets de l'home que han promulgat les societats occidentals. És així com Carlota Solé va concloure que, en nom del respecte a les tradicions culturals i normes de la societat d'origen, en cap cas es pot defensar el relativisme cultural.

Un cop reformulat el concepte d'integració des d'una perspectiva no insiderista, Carlota Solé procedí la seva exposició remarcant la importància de considerar la possibilitat que els col·lectius immigrants participessin en el procés de presa de decisions sobre les qüestions que els afecten directament o indirecta (treball, habitatge, representació sindical i política). D'aquesta manera, segons l'autora, s'evitaria que ells s'haguessin d'acoplar unilateralment a allò que els governants, institucions i ciutadans de la societat receptora decideixin per ells. En aquests moments, les polítiques socials endegades per les administracions, tot i que afecten directament la població immigrant, són dissenyades sense comptar amb aquest col·lectiu; només, de manera excepcional, es canalitza la seva participació informal, no institucionalitzada, a través de les associacions ètniques o les organitzacions no governamentals. La ponent argumentà que és, en aquest context, on sorgeix la necessitat de reconèixer el dret a votar dels immigrants. No n'hi ha prou que els immigrants s'associïn i facin sentir la seva veu -encara que l'associacionisme, sens dubte, és un primer pas molt important-, sinó que és necessari, o almenys convenient, que participin en l'elaboració de les lleis a través, per exemple, de l'elecció dels seus representants en els parlaments, les quals després hauran de complir i respectar.

Carlota Solé va plantejar que les conseqüències del reconeixement del dret de vot als col·lectius immigrants són diverses, i destacà com la més rellevant l'ampliació de la democràcia cap als no autòctons i no naturalitzats residents en un país -denizens, segons la terminologia de T. Hammar (1990)-.6 Aquest és, sens dubte, el fonament de l'estabilitat i el benestar col·lectiu a llarg termini. Un altre efecte important és l'augment de la responsabilitat dels immigrants vers la societat receptora ja que els immigrants adquireixen tant drets com obligacions (fiscals, polítiques, etc.), a l'igual que la resta de ciutadans.
Però, de l'atorgament de drets polítics als immigrants no només se'n deriven conseqüències positives. L'autora va sostenir que no es pot menysprear la possibilitat que augmentin els conflictes racistes i xenòfobs a curt termini, a causa de la reacció d'una població autòctona contrària a ampliar la base de participació en la presa de decisions polítiques sobre afers col·lectius, temorosa de perdre beneficis de reivindicacions històricament guanyades. A més a més, Carlota Solé també destacà el risc de divisions en el si de les institucions democràtiques en funcionament a la societat receptora; exemples ben il·lustradors són l'aparició de seccions ètniques dins d'un sindicat de classe, la divisió entre partits polítics ètnics i partits polítics de classes i / o nacionalistes / estatals, etc.

A continuació, la ponent abordà la qüestió de la discriminació de què són víctimes els immigrants, partint d'un argument provocador que sosté que les pràctiques discriminatòries són funcionals tant al capital com al treball, agents econòmics bàsics d'una societat capitalista avançada. En aquest sentit, és útil per a l'empresariat disposar permanentment de mà d'obra barata, dòcil -ja que els immigrants estan disposats a treballar per salaris inferiors i sota pitjors condicions laborals, a banda de no tenir reconeguts els drets de ciutadania- i mòbil -car els immigrants entren i surten del mercat formal de treball obeint a les necessitats d'aquest; els seus desplaçaments responen a raons funcionals per a l'empresa que els ocupa, etc.- a fi de mantenir a l'alça la taxa de beneficis i a base de reduir els costos laborals.

Ara bé, segons Carlota Solé, la força de treball immigrant no només beneficia als empresaris, sinó que controlar la presència i, per tant, els fluxes reals dels treballadors immigrants en el mercat formal de treball, en el sentit de poder relegar-los a l'economia submergida; interessa, també, als treballadors autòctons, que defugen així la competència dels immigrants, considerada deslleial. Encara que, per ara, la immigració econòmica extracomunitària cobreix, quasi en exclusiva, els llocs de treball situats en els esglaons més inferiors de l'escala ocupacional; i, encara que la pretesa competència deslleial sigui, en realitat, discriminació laboral -els immigrants accepten pitjors condicions laborals que els autòctons i els substitueixen en moltes tasques que aquests rebutgen-, als autòctons els convé controlar la frontera entre l'economia formal i la informal, o submergida, a fi de no perdre el monopoli dels beneficis de la primera i de l'Estat del benestar que li dóna suport. Els seus representants, els sindicats, es troben davant de la difícil tessitura de voler representar els interessos del conjunt de la classe obrera -inclosos els immigrants- i, a la vegada, que això no generi reaccions racistes o xenòfobes que els porti a perdre l'afiliació d'un sector dels treballadors autòctons.

Seguidament, la ponent plantejà quin és el paper de l'Estat en aquest joc d'interessos. Carlota Solé mantingué que, mitjançant la seva acció de govern, l'Estat exerceix d'àrbitre a la vegada que manifesta els seus propis interessos. És així com des de l'Estat es vol evitar l'arribada de nous immigrants, adduint a raons d'ordre públic, al mateix temps que ha de donar resposta a les pressions dels empresaris, que reivindiquen l'ampliació dels "cupos" o contingents anuals d'immigrants per tal de fer front al dèficit de mà d'obra que es dóna en alguns sectors econòmics, com la construcció, l'hosteleria o l'agricultura.

Carlota Solé afirmà que les lleis que regulen els drets i obligacions dels immigrants -l'anomenada Llei d'estrangeria de 1985 i la Llei orgànica en vigència des de l'1 de febrer del 2000, que recull en el títol la qüestió de la integració- probablement no assoliran l'objectiu que es plantegen, és a dir, frenar l'entrada il·legal d'immigrants al nostre país, ja que l'èxode de persones cap a països on puguin millorar llurs condicions de vida està condicionat per la situació econòmica dels països d'origen. També, va postular que la legislació és incapaç de solucionar la qüestió de la il·legalitat i de la irregularitat un cop els immigrants ja s'han instal·lat a la societat receptora ja que, malgrat es vagin produint processos de regularització dels nouvinguts, tant la persistència de l'ocupació informal i submergida com els requeriments de força de treball flexible, difícilment permetran assolir la regularització plena, un requisit sine quan non per a la integració.

L'autora conclogué la seva intervenció intentant respondre la pregunta "per què és necessària o convenient la integració dels immigrants?". Argumentà, en primer lloc, que la immigració solventa el dèficit demogràfic de països com Catalunya. Segons dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya (IDESCAT) de l'any 1998, tot i l'arribada de 15.631 nouvinguts (un 53 % més que l'any anterior), el cens de la població catalana ha disminuït en 1.793 persones. D'aquests 15.631 nouvinguts, els marroquins en representen el 34 % (4.320), seguits pels peruans (742) i pels alemanys (729). La gran majoria arriba a Catalunya per raons laborals i no per passar aquí l'etapa de la seva jubilació, com succeeix, en canvi, a Alacant o a Mallorca. A més a més, els immigrants econòmics arriben ja crescuts, en edat d'incorporar-se immediatament a la població activa de la societat receptora. Un altre avantatge que Carlota Solé recollí és el fet que la força de treball immigrant permet la cobertura de tots els llocs de treball necessaris per al bon funcionament d'una economia capitalista com la nostra. Finalment, en el terreny cultural, l'autora manifestà que, en la mesura que Catalunya esdevingui multiètnica, i els immigrants i els seus fills puguin accedir a tots els nivells educatius, la diversitat cultural (enfocaments, valors, tradicions, etc.) enriquirà, sens dubte, la creativitat i les aportacions culturals del conjunt de la societat a les ciències, arts i altres creacions.

El debat entre els assistents s'inicià amb una reflexió sobre quin és el col·lectiu que engloba el terme "immigrant". Es consensuà l'apreciació que el fenomen de la immigració està clarament lligat a la situació econòmica dels individus, de manera que un jubilat procedent d'algun país de la Unió Europea o un executiu d'una multinacional japonesa o nord-americana no és vist com a immigrant, sinó com a estranger. D'aquesta manera, en l'imaginari social es distingeixen clarament ambdues figures, la de l'immigrant i la de l'estranger, amb la qual cosa la immigració només fa referència al 50 % del total de la població estrangera. La connotació negativa que sovint hi ha darrere del concepte d'"immigrant", lligada a actituds d'exclusió, rebuig i xenofòbia, és també el resultat de la pròpia legislació ja que és l'àmbit legal el que ha creat etiquetes, com la d'"extracomunitari" o "il·legal", que constitueixen justament l'eix a partir del qual s'atorguen i es neguen drets essencials als individus; en definitiva, es determina qui forma part dels de dins i qui pertany als de fora. No és d'estranyar, doncs, que des del marc jurídic es contribueixi directament a la configuració d'un determinant imaginari social al voltant del fenomen migratori.
Seguidament, els representants de les diferents administracions abordaren quin havia de ser el paper de les administracions públiques a l'hora de facilitar aquest procés d'integració. En aquest punt, s'emfatitzà la necessitat d'anar més enllà de la promulgació de lleis d'integració per als immigrants que marquin les premisses bàsiques -com ara la nova Llei d'estrangeria en vigor des de l'1 de febrer del 2000-, en el sentit de dotar a l'Administració local de més eines i d'un marge més ampli d'actuació, donada la seva major proximitat a les necessitats i demandes de la població, i la seva major eficàcia i celeritat a l'hora de satisfer-les.

En aquest sentit, es plantejà la conveniència que les polítiques locals s'adrecessin al conjunt de la població, però evitant la formulació de polítiques específiques per als immigrants. D'aquesta manera, es poden evitar o suavitzar les reticències i actituds xenòfobes d'una població autòctona contrària a donar prioritat als de fora abans que als de dins. Certament, molts dels conflictes racistes s'originen justament perquè els autòctons creuen que es donen més recursos als immigrants que no pas als autòctons que els necessiten. De fet, és una constatació compartida per tots els assistents a la taula, que la major part dels barris on es concentren els immigrants ja estaven deteriorats abans de la seva arribada, amb greus problemes socioeconòmics, de degradació urbanística i marginació laboral. Per tant, és necessari analitzar el fenomen de la immigració des d'una perspectiva global, a través de mesures integrals que abordin aquesta "problemàtica" com una més de les moltes que afecten el conjunt de la població. Sobre aquest tema, s'acabà concloent que en tots els debats sobre migració apareixen reiteradament referències a l'accés als recursos (educació, sanitat, vivenda, etc.), la qual cosa pot indicar que potser ens trobem davant de qüestions que la societat receptora no ha tingut mai resoltes, de manera que l'arribada d'immigrants exerceix un efecte catalitzador que permet posar sobre la taula problemàtiques ja existents a priori. Des d'aquesta perspectiva, la nova immigració pot constituir un detonant i un motor per a la millora de les condicions de vida de tota la ciutadania.

La intervenció de l'exalcalde de la localitat osonenca de Manlleu, el Sr. Ramon Sitjà, orientà el debat cap a una qüestió més concreta i, alhora, polèmica: la integració dels nens immigrants a les escoles catalanes. Les poblacions de Vic i Manlleu, amb una important presència del col·lectiu marroquí, han estat pioneres en la implantació d'una política de repartiment dels nens immigrants d'ambdues localitats en les escoles públiques i concertades -amb una prèvia fusió dels centres-. Aquesta mesura pretenia evitar la concentració dels nens immigrants en determinats centres, en els quals deixaven de matricular-se els fills i les filles dels autòctons i, per tant, esdevenien clarament "centres de segona". Segons l'exalcalde, si bé aquesta mesura va suposar anteposar el dret a la integració al de la lliure elecció, va permetre la integració exitosa d'aquests nens al sistema educatiu català. És, justament, l'assoliment d'un bon nivell educatiu la millor arma per lluitar contra l'exclusió social i la discriminació a què hauran de fer front aquests nens en les etapes posteriors de les seves vides. No obstant això, en el transcurs del debat van aparèixer veus contràries a aquest tipus d'intervencions, clarament titllades d'assimilacionistes, i proposaren com a alternativa la millora de la qualitat de l'ensenyament en els centres on hi ha immigrants, respectant en tot moment el dret d'elecció.
El debat prosseguí amb una visió crítica, des de l'antropologia, de les definicions essencialistes dels conceptes de cultura i integració. L'antropòleg Luís M. Narbona Reina sostingué que la integració no és un punt d'arribada que els immigrants han d'assolir, definit a partir d'uns determinats continguts, sinó un procés permanent d'adaptació al qual tots els éssers humans estan constantment exposats en la seva vida quotidiana i al llarg de tot el cicle vital. Per tant, la integració, entesa en termes culturals, esdevé quelcom inviable, en la mesura que no hi ha una cultura a què integrar-se, sinó una barreja de cultures, de maneres de fer i pensar que interaccionen permanentment entre si. La diversitat cultural no és fruit de l'arribada dels immigrants, sinó que és un atribut propi de la condició humana i, en conseqüència, de totes les societats. És justament aquesta visió essencialista de la cultura i de la integració, la que està clarament implícita quan es parla de multiculturalitat a les escoles. La multiculturalitat es planteja únicament i exclusiva quan hi ha a les aules immigrants procedents de països del Tercer Món, especialment quan es tracta de nens magrebins o de "color". Per tant, la multiculturalitat, com s'entén habitualment, no es fonamenta en el reconeixement que tots i cadascun dels nens i nenes són portadors de cultures i maneres de fer diferents, sinó en el fet que només alguns són diferents respecte a uns altres. Però, aquest plantejament no té en compte que, en realitat, l'escola i la societat sempre han estat multiculturals.

Ara bé, malgrat l'existència d'aquesta heterogeneïtat cultural intrínseca a l'ésser humà, Narbona Reina sostingué que no és menys cert que l'adscripció identitària i el sentiment de pertinença a un grup determinat requereixi parlar d'un mínim comú múltiple; és a dir, el sotmetiment voluntari i conscient a un seguit de normes compartides, susceptibles de ser modificades i discutides, que fan possible la convivència entre persones i grups diferents. Per tant, no tot tret cultural és vàlid; cal que sigui compatible amb el marc que hem definit com a fonamental. En aquest sentit, l'antropòleg denuncià el mal ús que s'està fent del relativisme cultural, donat que s'utilitza aquesta eina metodològica de l'antropologia per col·locar en igualtat tota mena de costums, molts dels quals no poden ser acceptats des de l'òptica dels drets humans més bàsics.

El debat va concloure amb la constatació de la gran varietat de qüestions que planteja la integració dels immigrants a Catalunya i de la seva complexitat. No obstant això, els assistents van coincidir en la necessitat que la societat catalana ha de saber recuperar i aprofitar el seu potencial integrador, que ja va demostrar amb l'arribada de les onades migratòries procedents de la resta de l'Estat espanyol, durant els anys cinquanta, seixanta i setanta.

Taula 2: Qualitat de Vida, Salut i Immigració⁷

Diferents estudis sobre desigualtats socials en la salut que s'han realitzat des d'àmbits molt diversos, com l'epidemiologia, l'economia, la sociologia i l'administració pública, convergeixen en reconèixer l'existència de considerables desigualtats socials en la salut, fins i tot en països amb un major nivell de benestar.⁸ L'anàlisi de les dades aportades per diferents enquestes sobre la salut a l'Estat espanyol⁹ evidencia que Espanya és un estat de grans desigualtats econòmiques, socials i regionals, les quals es tradueixen en elevats diferencials en la salut de la població. Així mateix, aquestes dades revelen un fet important que cal destacar: les persones amb nivells socioeconòmics més baixos i amb un major risc d'atur presenten pitjors condicions de morbilitat i posseeixen una menor esperança de vida en comparació amb la mitjana poblacional.

Els resultats aportats per les enquestes oficials sobre la salut, realitzades a Catalunya, no descriuen un panorama més optimista.¹⁰ La major part de les incidències en morbilitat i mortalitat es concentren en aquells districtes municipals de major marginalitat i problemes socioeconòmics -per exemple, Ciutat Vella en el cas de Barcelona-. En aquestes àrees d'excés de morbilitat i mortalitat, en comparació amb altres barris barcelonins de major prosperitat econòmica, és on resideixen les persones d'extrema pobresa, indigents, toxicòmans, les persones que es dediquen a la prostitució i els immigrants procedents de països empobrits.

Els estudis sociològics sobre salut i minories ètniques han proliferat durant l'última dècada en el Regne Unit,¹¹ un estat que compta amb una llarga tradició en el camp de la investigació social sobre desigualtats socials en la salut i en les polítiques públiques.¹² A l'Estat espanyol, estudis similars són encara incipients; tanmateix, destaquen interessants treballs d'investigació sobre immigració i provisió d'atencions mèdiques¹³ i sobre polítiques socials, salut i immigració (Salas i Ugalde, 1997).

D'acord amb Benach, una gran part de les investigacions sobre desigualtats socials en la salut, realitzades a l'Estat espanyol, són estudis empírics que, generalment, no arriben a publicar-se en llibres o revistes, malgrat l'interès de la informació que contenen.¹⁴ Ara bé, la major part d'aquestes investigacions no se centren en les necessitats sanitàries específiques de les poblacions immigrants, tot i que en algunes d'aquestes recerques destaca l'elevada incidència en morbilitat d'aquest sector poblacional. L'informe elaborat pel Ministeri de Sanitat i la Johns Hopkins University, el 1996, anuncià com a una de les prioritats per futures investigacions socials, la necessitat de dur a terme estudis científicament basats que aportessin informació fiable sobre l'estat de salut d'immigrants i minories ètniques; així com també estudis sobre els serveis de salut proveïts per a aquest sector poblacional.¹⁵ Així doncs, la importància de l'obtenció de dades informatives, verídiques i fiables sobre l'estat de salut dels sectors de la població més vulnerables i sobre els serveis sanitaris i mèdics proveïts per a aquests col·lectius, redundaria en principi en el disseny d'unes polítiques de salut pública més eficients, que contribueixin a minvar les desigualtats socials en la salut.

Al tractar el tema de la qualitat de vida, salut i immigració, cal tenir present que els problemes de salut de la població immigrant no són ni estan relacionats amb les malalties prevalents en el seu país d'origen,16 sinó que els principals problemes de salut dels col·lectius d'immigrants són els derivats de les seves condicions de vida en el país d'arribada.¹⁷ Conscient d'aquest fet, el Dr. Xavier de Balanzó, ponent de la taula que aquí ens ocupa, partí de la noció de la medicina de la immigració, no en termes d'una "medicina de paràsits ni virus estranys, sinó [en termes d']una medicina d'homes i dones que es diferencien de nosaltres en la forma d'expressar el sofriment i els problemes, en la seva manera de concebre la vida, les malalties, el dolor i la mort; d'uns homes i d'unes dones que [...] han deixat al seu país una cultura sanitària sense haver-la abandonat i n'incorporen una altra sense haver-la comprès; d'uns malalts que esperen dels nostre món savi una tecnologia mitificada que els salvi, però que no arriben a fer comprendre els seus problemes interiors als seus metges i cuidadors".¹⁸ Després d'introduir succintament l'estat de la qüestió al camp de la recerca sociològica en matèria de salut i immigració, es procedí a l'exposició de les principals idees emergents en relació amb aquesta segona línia temàtica.

A fi de contextualitzar el debat en un marc conceptual de referència, el Dr. Xavier de Balanzó inicià la sessió amb una breu presentació dels termes immigració, qualitat de vida i salut. En primer lloc, definida com el moviment de població d'una societat d'origen a una societat de destí, la immigració és un fenomen social complex d'analitzar, principalment per l'heterogeneïtat de les trajectòries migratòries i de l'experiència d'inserció en la societat receptora, la qual varia segons l'espai físic i temporal en què ocorre, i segons els agents socials involucrats. En relació amb això, el panorama actual a Catalunya és molt divers. Abans dels anys setanta, parlar d'immigració s'associava als col·lectius d'immigrants procedents de les regions interiors de l'Estat espanyol, majoritàriament d'Extremadura i Andalusia. Actualment, es distingeixen tres tipus d'immigració: la procedent dels països desenvolupats o Primer Món; la dels exiliats i exiliades, o refugiats polítics i refugiades; i la immigració procedent dels països empobrits i en via de desenvolupament. Avui, l'imaginari de la població autòctona sobre l'immigrant el configuren els treballadors que provenen del Magrib i de la zona subsahariana del continent africà, i que es dediquen principalment al sector agrari i a la construcció, així com les dones llatinoamericanes treballen en el sector de serveis. En aquest sentit, els immigrants i les immigrants procedents del Regne Unit, França, Alemanya i Portugal, juntament amb la creixent presència de col·lectius d'Europa de l'Est, formen el que els investigadors socials han categoritzat com la "immigració invisible", ja que és gairebé la meitat del contingent migratori a Catalunya. Per tant, al tractar el tema de la immigració és necessari, d'una banda, contextualitzar l'anàlisi en una determinada dimensió temporal i en un espai geogràfic; i, per altra, distingir el col·lectiu o col·lectius d'immigrants sobre els quals ens centrem.

Pel que fa a la qualitat de vida, han estat nombrosos els esforços per definir aquest terme. En línies generals, les diferents definicions proposades convergeixen en el reconeixement del seu caràcter relatiu: "qualitat" fa referència a la més satisfactòria de les opcions comparades. Seguint aquesta lògica, "qualitat de vida" implica, en primer lloc, una comparació entre diverses maneres de viure; i, en segon lloc, la distinció d'una d'aquestes maneres de viure com la més idònia entre les restants. Els criteris de distinció es defineixen en relació amb la idiosincràsia i cultura d'un grup social determinat. Així doncs, en una mateixa societat coexisteixen diverses definicions de qualitat de vida. Tanmateix, aquestes diferents definicions no es donen en igualtat de condicions en termes de relacions de poder, ja que de facto preval una forma de qualitat de vida dominant sobre la resta, la qual cosa cal tenir present a l'hora de discutir sobre qualitat de vida en relació amb la immigració.
Per últim, la salut és també un concepte polisèmic. Tanmateix, destaca d'una banda la definició proposada pel Xè Congrés de Metges i Biòlegs, l'any 1976, "la salut entesa com a manera de viure que és autònoma i joiosa"; i també l'elaborada per l'Organització Mundial de la Salut, "la salut no és la mera absència de malaltia, sinó que també implica un estat de complet benestar físic, mental i social". A més a més, amb l'objectiu d'aconseguir una major claredat analítica és convenient distingir entre salut individual, salut col·lectiva i salut comunitària. Val a dir, finalment, que el tema d'immigració i salut és un àmbit d'estudi que comprèn una diversitat de factors d'influència. El Dr. de Balanzó discerní els següents factors, simultàniament interrelacionats, que influeixen en l'estat de salut dels immigrants i en l'ús que en fan dels serveis sanitaris: en primer lloc, destacà la situació legal, l'adaptació al medi i el nucli social; en segon lloc, el nucli familiar; també destacà la vivenda; en quart lloc, l'alimentació; després, l'educació; en sisè lloc, la religió; també, la cultura i les tradicions; en vuitè lloc, el treball; destacà els hàbits de vida; i, finalment, l'atenció sanitària.
Al finalitzar aquesta part introductòria del debat, les intervencions no es cenyiren estrictament al tema de la salut i de la sanitat, sinó que tendiren més cap a una dimensió més general, per exemple la cohesió social en el marc d'una societat plural i intercultural. Entre les idees que emergiren al llarg del debat, destacà la proposta d'un "edifici legal fort", no en el sentit de rigidesa institucional, sinó de marc legal que reconegui els drets i deures dels immigrants, que defineixi les competències en matèria d'immigració estatal, autonòmica i local, i que vertebri tota una sèrie de mecanismes administratius que possibilitin la implementació de polítiques d'integració social dels diversos col·lectius d'immigrants.

Una segona suggerència plantejà la conveniència de distingir entre cultura d'identitat i cultura de consum. Breument, es definí la cultura d'identitat com la constituïda a partir dels trets de distinció respecte als "altres" amb què s'identifica un grup determinat; en aquest sentit, la cultura d'identitat és fonamentalment excloent. Contràriament, la cultura de consum es composa per les manifestacions culturals, aquelles més pròpies del folklore d'un determinat col·lectiu, que s'obren als "altres" amb diverses formes de consum (festivitats, estètica i productes culturals com la música, la dansa, etc.). La cultura de consum, malgrat el seu inicial caràcter superficial, pot propiciar el coneixement de la cultura dels "altres", a través d'un apropament merament festiu i estètic.

Una interessant intervenció del Sr. Mohamed Zain, president de la Societat Cultural Islàmica, ens recordà la relativitat de les fronteres i de les pàtries, subjectes a una qüestió de mera definició política i en constant procés de revisió, per la qual cosa no tenen sinó un carácter arbitrari. Si més no, no hem d'eludir la materialitat de les seves conseqüències, ja que la definició de les fronteres determina la possibilitat de mobilitat dels éssers humans. Sense anar més lluny, i com a il·lustració, la figura de l'immigrant "extracomunitari" no és una altra cosa que el resultat del fet que la societat catalana i espanyola s'han integrat en una pàtria més gran, la Unió Europea. Fa vint anys, les fronteres eren unes altres i, per tant, també les etiquetes.

El racisme fou un altre dels temes discutits al llarg del sopar. Aquest es tractà, principalment, en relació amb les manifestacions de violència física i d'explotació laboral que pateixen, en concret, els col·lectius d'immigrants de procedència africana i llatinoamericana. Es manifestà la necessitat de considerar aquest tema més seriosament per tal d'estudiar el fenomen amb més rigorositat i actuar efectivament sobre ell.

Finalment, la convivència entre diferents grups ètnics, especialment en els barris marginats de diverses localitats catalanes, centrà bona part de la discussió. En relació amb això, es va debatre sobre les possibles formes de resoldre els conflictes socials que es generen. Concretament, es tractaren d'idear els mecanismes necessaris per fomentar l'ús harmoniós de l'espai públic, des de la diversitat d'hàbits de vida, de rituals religiosos i tradicions culturals. En primer lloc, el coneixement de les diferents cultures i tradicions fou considerat com un aspecte bàsic per possibilitar el diàleg, en el veïnat, entre els residents autòctons i els immigrants; un diàleg en un context de diversitat ètnica que implica dotar als diferents col·lectius d'immigrants d'una cultura de pràctica de la democràcia, mitjançant l'explicació de les regles de joc del sistema democràtic i el foment de llur participació en la presa de decisions i implementació d'aquestes. A fi de dur a terme aquestes iniciatives, s'esmentà la necessitat que les institucions públiques desenvolupin un paper de facilitadors d'aquest marc de diàleg i negociació.

Com a conclusió, malgrat l'escassetat de comentaris respecte a l'estat de salut dels immigrants i a la qualitat de l'atenció sanitària que va dirigida a aquest sector poblacional, es manifestà la necessitat d'aproximar-se als diferents col·lectius d'immigrants per tal d'escoltar llurs veus i comprendre llurs concepcions del cos, de la salut i de la malaltia; i així, també, assabentar-se de les estratègies que utilitzen per la cura d'aquestes malalties. D'aquesta manera, es dotaria als professionals i a les professionals de la salut amb els coneixements necessaris per poder atendre, d'una manera més efectiva i amb una major sensibilitat ètnica, les demandes sanitàries d'aquesta població. A més a més, una major recerca sobre les condicions sociosanitàries dels col·lectius d'immigrants propiciaria una organització del sistema sanitari català menys etnocèntrica i més pròxim a les necessitats dels col·lectius immigrants. Pel que fa a la salut, la present realitat de la immigració a Catalunya no s'hauria de definir com a problemàtica, sinó com a un repte per al sistema sanitari, de cara a proveir uns serveis adequats per un nou tipus d'usuaris i usuàries.

1. C. SOLÉ, "Inmigración interior e inmigración exterior", Papers. Revista de Sociología, núm.. 60, 2000, p. 211-224.
2. MINISTERI D'INTERIOR, Anuario Estadístico de Extranjería (diversos anys).
3. OBSERVATORI PERMANENT DE LA INMIGRACIÓ, Indicadores de la inmigración y el asilo en España, núm. 10, 2000.
4. COL·LECTIU IOÉ, Inmigrantes, trabajadores, ciudadanos, València: Universitat de València, 1999.
5. La síntesi dels principals punts que es van abordar en aquesta taula ha estat realitzada per Sònia Parella Rubio (Departament de Sociologia de la UAB).
6. HAMMAR, T., Democracy and the Nation-State: Aliens, Denizens and Citizens in a World of International Migration, Averbury: Alderdrot, 1990.
7. La síntesi dels principals punts que es van abordar en aquesta taula ha estat realitzada per Kàtia Lurbe Puerto (Departament de Sociologia de la UAB).
8. C. BORRELL THIÓ, Les desigualtats socials en la salut, Barcelona: Institut Municipal de la Salut, 1996.
9. J. A. RODRÍGUEZ; L. LEMKOV, "Health and Social Inequities in Spain", Social Sciences and Medicine, 31, 1990, p. 351-358. Vegeu, també, E. REGIDOR; J. L. GUTIÉRREZ-FISAC; C. RODRÍGUEZ, Diferencias y desigualdades en salud en España, Madrid: Díaz de Santos, 1990.
10. C. BORRELL THIÓ; I. PASARIN RUA; A. PLASÈNCIA TARADACH, Enquesta de la salut de Barcelona 1992-1993, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Àrea de Salut Pública, 1995. Vegeu, també, INSTITUT MUNICIPAL DE SALUT PÚBLICA, Estadístiques de salut. Mortalitat i natalitat a la ciutat de Barcelona. 1997, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1997.
11. C. SMAJE, Health, "Race" and Ethnicity. Making Sense of the Evidence, Londres: King's Fund Institute, 1995; AHMAD, WIU (ed.), The Politics of "Race" and Health, Bradford: Race Relations Research Unit, 1992; AHMAD, WIU (ed.), Race and Health in Contemporary Britain, Buckingham: Open University Press, 1994; AHMAD, WIU. i K. ATKIN (eds.) "Race" and Community Care, Buckingham: Open University Press, 1996.
12. C. BORRELL THIÓ, Les desigualtats socials en la salut, Barcelona: Institut Municipal de la Salut, 1996.
13. GÓMEZ DE TERREROS, "El pediatra ante los niños de familias inmigrantes", Anales Españoles de Pediatría, 51 (6), 1999, p. 622-624. A. RODRÍGUEZ; E. GONZÁLEZ; M. HERRERO, "Motivos de consulta urgente de inmigrantes africanos magrebíes en un centro de atención primaria", Medicina Clínica, 113 (14), 1999, p. 556-557. F. P. RIVAS-CLEMENTE; M. NÁCHER-CONCHES; J. CORRILLERO-MARTÍN; S. VÉLEZ-REYES; L. HUERTA-GALINDO, "Resultados de un programa de búsqueda activa de tuberculosis en inmigrantes magrebíes: acceptabilidad y adhesión", Atención Primaria, 24 (7), 1999, p. 411-416. C. ROCA SAUMELL; X. BALANZÓ FERNÁNDEZ; J. L. FERNÁNDEZ ROURE; E. PUJOL RIBERA; M. CORACHÁN CUYÁS, "Caracterización demográfica, motivos de consulta y morbilidad prevalente en la comunidad de inmigrantes africanos de la comarca del Maresme", Medicina Clínica, 112 (6), 1999, p. 215-217. I també ATXOTEGUI, "Planteamientos básicos sobre la immigración desde una perspectiva psicopatológica y psicosocial", 1995 [document no publicat, però citat a E. MALUQUER MARGALEF, "La sanitat: una assignatura pendent", III Informe sobre Immigració i Treball Social, Barcelona: Diputació de Barcelona, Àrea de Serveis Socials, 1997, p. 585].
14. J. BENACH, "Análisis bibliométrico de las desigualdades sociales en salud en España (1980-1994)", Gaceta Sanitaria, 49, 1995, p. 251-264.
15. V. NAVARRO; J. BENACH; LA COMISIÓN CIENTÍFICA DE ESTUDIOS DE LAS DESIGUALDADES SOCIALES EN SALUD EN ESPAÑA, Desigualdades sociales en salud en España, Madrid: Ministeri de Sanitat i Consum, The School of Higiene and Public Health, The Johns Hopkins University, 1996.
16. R. M. JAUMÁ POU; B. VIÑAMATA, B. "Morbilidad atendida de la población inmigrante africana en un centro de salud", Atención Primaria, 13 (6), 1994, p. 283-289.
17. J. M. JANSÀ; J. R. VILLALBÍ, "La salud de los inmigrantes y la atención sanitaria primaria", Atención Primaria, 15 (31), 1995, p. 320-327.
18. X. BALANZO I FERNÁNZO, "Medicina de la immigració: acceptació i entesa d'una nova realitat", Quaderns de Serveis Socials, 5, Barcelona: Diputació de Barcelona, 1993, p. 32-35.

Document de Treball Núm. 1	inici