 |
Editorial
| informació
ACTUALITAT
5 50è
aniversari de Food Technology: mirem endavant
CIÈNCIA
14 Toxines
cianobacterials. Part I: origen, producció i propietats de les cianotoxines
M.
Carme Riva
21 Els
pesticides i el medi ambient
ANÀLISI I CONTROL
26Tècniques
d’extracció dels components volàtils dels aliments
ENTREVISTA
36De
sobretaula amb Santiago Santiveri Margarit
INFORMACIÓ
37Estudis
de Màter en Química Agroalimentària a l’Institut Químic de Sarrià
NUTRICIÓ
39Barcelona
i la dieta mediterrània
TECNOLOGIA
44 La
conservació dels aliments
62Plantes
biotecnològiques: del taulell del laboratori al prestatge del supermercat
71Patents
“top-ten”
ACTIVITATS
74Restauració
col·lectiva: II Jornada de l'ACCA
81Mitjans
de comunicació i alimentació
ACTUALITAT
50è aniversari de Food Technology:
mirem endavant
Els presidents dels departaments de l’IFT expliquen què preveuen que
passarà a cadascuna de les àrees corresponents al departament els pròxims
cinc anys.
Aquest és l’últim número de l’any en què la revista Food Technology
celebra cinquanta anys. El desembre passa, vam publicar un article titulat
“1996: Repàs de l’any”, que incloïa un apartat on els presidents dels
departaments de l’IFT identificaven els esdeveniments més importants
de cada àrea durant 1996. Aquest any, mirem endavant en lloc de fer-ho
enrere i indiquem el que els presidents o representants dels departaments
preveuen que passarà a cada departament durant els pròxims cinc anys.
Trobareu l’article sencer al número 2 de TECA
CIÈNCIA
Toxines cianobacterials. Part I: origen,
producció i propietats de les cianotoxines*
M. Carme Riva. Laboratori de Toxicologia Ambiental (INTEXTER, UPC).
Ctra. Nac. 150, km 14,5, 08220 Terrrassa
En aquest articles es presenta una revisió bibliogràfica sobre la problemàtica
que planteja l’existència de les toxines cianobacterials. La necessitat
d’aquesta revisió sorgeix com a conseqüència de l’elevada toxicitat
que presenta aquest tipus de compostos; toxicitat establerta mitjançant
nombrosos estudis a partir de finals dels anys vuitanta i a la dècada
dels noranta. Aquesta exposició correspon a la primera part del conjunt
d’articles que es presentaran sobre el tema, és a dir, sobre la incidència
mediambiental de les microcistines per a l’avaluació del risc associat
amb la presència de les substàncies esmentades a les aigües que es troben
en contacte directe amb l’espècie humana.
Trobareu l’article sencer al número 2 de TECA
Els pesticides i el medi ambient
Roger Palau i Francisco J. España. Departament d’Enginyeria Química
i Metal·lúrgia. UB.
Els pesticides són els agents més freqüentment utilitzats contra les
diferents plagues que afecten al productivitat agrícola. Per la seva
gran utilització, constitueixen un important grup de contaminants orgànics
presents en les aigües. En aquest article s’intenta exposar els diferents
tipus de pesticides, la seva classificació, contaminació i toxicitat
així com fer una primera aproximació als processos d’oxidació avançada
per al tractament d’aigües.
Trobareu l’article sencer al número 2 de TECA
ANÀLISI I CONTROL
Tècniques d’extracció dels components
volàtils dels aliments
Josep Maria Guadayol i Teresa Baqueró. UPC. Departament d’Enginyeria
Química. EUETIT. Colom, 1. 08022 Terrassa
Si en el número anterior hem parlat dels components orgànics volàtils
(COV) com a substàncies que aporten característiques determinades als
aliments, en aquest treball volem indicar quines són algunes de les
tècniques emprades per aconseguir separar aquests COV de la matriu que
els conté, que pot ser sòlida o bé líquida (en moltes ocasions, l’estat
físic no és fàcil de definir). Es tracta, molt sovint, de variacions
sobre tècniques de laboratori analític que permeten els objectius indicats
abans, a les quals s’afegeix una mica d’imaginació. No hem d’oblidar
que el contingut d’aquests components és mol petit en la majoria de
casos i que l’objectiu final és arribar a introduir aquests COV en un
sistema cromatogràfic equipat amb un detector d’espectrometria de masses
que ens permeti determinar-los i quantificar-los. No es pretén fer un
treball exhaustiu de les tècniques més emprades, sinó només donar una
visió general que permeti situar el lector dins d’aquest àmbit.
Trobareu l’article sencer al número 2 de TECA
ENTREVISTA
De sobretaula amb Santiago Santiveri
Margarit
Antoni Portela
Poques són les empreses catalanes, o fins i tot d'arreu del món, que
poden presumir de centenàries. La dinàmica de les empreses és força
complicada; tenen els seus cicles, moments molt bons, hores baixes,
malalties que requereixen ¡la seva teràpia. Per aquesta raó, la mirada
atenta dels seus directius, que vetllen per la seva salut en tot moment,
resulta decisiva per assolir aquesta fita dels cent anys. En poques
paraules, i per simplificar, podríem dir que el naixement d'una empresa
respon a una voluntat d'abastir una demanda del mercat. Quan hi ha sintonia,
aquesta empresa creix i finalment, quan la sintonia deixa d'existir
per alguna causa, l'empresa trontolla i pot arribar la fallida si no
s'encerta en el diagnòstic i en el tractament a aplicar. Són evidents
els canvis que hi ha hagut aquests darrers anys; a la demanda del mercat,
a la tecnologia, al màrqueting ... Mantenir una empresa viva durant
aquests darrers cent anys ha significat una bona dosi d'adaptabilitat,
de coratge, de força, i d'un seguit de virtuts més que no són fàcils
de trobar. És per això que quan tenim al davant una empresa centenària
no podem deixar de treure'ns el barret i expressar la nostra admiració
a aquells homes que han fet possible aquesta fita de superar els cent
anys d'història. Aquest és el cas de Santiveri, i una de les persones
que més ha contribuit ha estat sens dubte el Sr. Santiago Santiveri,
amb qui tenim el plaer de compartir una de les nostres sobretaules.
Trobareu l’article sencer al número 2 de TECA
INFORMACIÓ
Estudis de Màster en Química Agroalimentària
a l’Institut Químic de Sarrià
Josep Maria Guadayol i Teresa Baqueró. UPC. Departament d’Enginyeria
Química. EUETIT. Colom, 1. 08022 Terrassa
En base a l'experiència acumulada en els més de vuitanta anys d'ensenyament
de la Química aplicada a la indústria, en el curs 1986-87 s'inicià a
l'Institut Químic de Sarrià (IQS) un curs sobre Química Agroalimentària
per orientar els nous llicenciats universitaris en el sector alimentari.
Trobareu l’article sencer al número 2 de TECA
NUTRICIÓ
Barcelona i la dieta mediterrània
Pilar Cervera, directora del CESNID
A partir dels anys 50, els Drs. Ancel i Margaret Keys de la School of
Public Health de la Universitat de Minnesota (USA) van començar a observar
que als països mediterranis es produïa una menor incidència de malalties
cardiovasculars que a altres països del nord d'Europa i del continent
americà, i van relacionar presumptament aquest fet amb la seva manera
d'alimentar-se, caracteritzada per incloure de manera preferent: cereals,
llegums, fruites i hortalisses, oli d'oliva, fruits secs i peix, amb
més moderació les aus, els ous i els productes làctics i amb menor freqüència
les carns de be, porc i boví. Afegint en general un consum moderat de
vi.
Trobareu l’article sencer al número 2 de TECA
TECNOLOGIA
La conservació dels aliments
Ramon Rosell i Rius
Després de fer una introducció sobre les causes de la degradació dels
aliments, l'autor passa a considerar els mètodes de preservació, i tot
seguit fa una exposició exhaustiva i completa de l'assecatge o deshidratació
dels aliments.
Plantes biotecnològiques: del taulell
del laboratori al prestatge del supermercat
Jack Q. Wilkinson Científic de recerca a Calgene Inc., 1920 5th St.,
Davis, CA 95616
Avui dia, els agricultors dels EUA cultiven i vénen els primers productes
d’enginyeria genètica per aconseguir tolerància als herbicides, resistència
als insectes i altres trets desitjables.
Patents “Top-Ten”
Document de l’Oficina Española de Patentes y Marcas (MINER)
Recull de deu patents relacionades amb la ciència i la tecnologia dels
aliments.
Trobareu els articles sencers al número 2 de TECA
ACTIVITATS
Restauració col·lectiva: II Jornada
d'ACCA
Pilar Cervera, directora del CESNID
El 3 de desembre de 1997 va tenir lloc a la seu de l'Institut d'Estudis
Catalans, la II Jornada d'ACCA. Després d'aquella primera Jornada, i
del compromís de repetir-les amb una periodicitat de dos anys, vàrem
arribar a aquesta segona Jornada amb un tema força interessant, força
actual i que afecta una bona part del país. Escoles, empreses, hospitals...
col·lectivitats en general. Qui no ha format part d'una d'aquestes col·lectivitats
o en forma actualment?
L'objectiu fonamental d'aquesta Jornada és valorar els diferents aspectes
de qualitat i informar sobre la tecnologia més avançada aplicada a la
restauració col·lectiva, des dels inicis dels processos utilitzats a
la preparació dels aliments, seguit de les tècniques de conservació
i embalatge, fins als diferents tipus de xarxes de distribució, sempre
amb la finalitat que l'aliment arribi en òptimes condicions al consumidor.
Trobareu l’article sencer al número 2 de TECA
Oh! Europa
La
Unió Europea està en marxa, és un procés irreversible i cada vegada
el nombre dels seus estats membre és més gran. No sembla una mala idea.
Tot i les diferències que hi pugui haver en aquesta comparança, tenim
un exemple d'unió d'estats a l'altra banda de l'Atlàntic, i si més no
el resultat econòmic, i ara per ara, és prou bo.
Dit
això per endavant, i amb la prudència que el tema requereix, abordem
la problemàtica d'aquest editorial, i no és altra que la quota màxima
de producció d'oli d'oliva assignada a Espanya pel comissari d'Agricultura
de la Comissió Europea, l'austríac Franz Fischler.
En
un principi, la quota màxima de producció, amb dret a subvenció, assignada
a Espanya era de 625.210 tones, un 40% de la producció total europea,
mentre que les nostres pretensions eren arribar a un 50%, unes 780.000
tones. Això era el mes de març.
Recentment
--i després d'una negociació que, per posar-li un adjectiu amb el qual
tothom estigui d'acord, anomenarem «llarga»--, la ministra Loyola de
Palacios va arribar a una quota màxima subvencionada de 760.027 tones,
quantitat que representa un 42,7% de la producció total europea, perquè
aquesta va passar, sobre el paper, de les 1.562.400 a les 1777.261 tones.
Semblaria,
a primera vista, que el resultat d'aquesta negociació, si més no, no
és dolent per als interessos d'Espanya. Bé, és una apreciació que hauríem
d'assegurar aprofundint en el coneixement del tema, però ni l'espai
ni la intenció d'aquest editorial ens permeten anar més al fons. El
que sí que volem ressaltar és la crítica que han fet a aquest acord
el sector de l'oli i naturalment, l'oposició política. És una crítica
per sistema? Perquè sempre volem més? Perquè l'oposició sempre ha de
criticar? I ens preguntem, és realment tan dolent, l'acord?
Totes
aquestes crítiques, amb raó o sense, fan que de vegades arribem a dubtar
de la conveniència de la Unió Europea. Si cada acord que fem és dolent,
per què hi continuem sent? Aquí és on volíem anar a parar.
Volíem
defensar la Unió Europea, si més no, com a sistema per equilibrar l'economia
dels seus estats membre, i tant de bo algun dia sorgeixi una Unió Terràqüia,
perquè el desequilibri entre l'hemisferi nord i l'hemisferi sud hauria
de ser un dels temes prioritaris d'aquest nou segle; per això ja són
figues d'un altre paner i, de moment, la voluntat dels països rics està
encara força lluny. Amb el famós 0,7% fem callar les nostres consciències.
Tornem,
però, a la nostra Unió Europea: no hem de perdre de vista que Espanya
és un dels països que en surt més ben parat, si prenem com a paràmetre
la diferència entre el que donem i el que rebem. Segons dades de 1997,
donem tan sols el 43% del que rebem. Què en pensaran els alemanys, d'aquesta
Unió, que donen el 210% del que reben?
Decididament,
i per si queden dubtes després d'aquestes «horroroses» negociacions,
apostem per la Unió Europea.
|
