Documents normatius (1962-1996)

 Els signes d’interrogació i d’admiració
(Acord de l’11 de juny de 1993)

 

Aquest document fou publicat per primera vegada l’any 1996 en els Documents de la Secció Filològica, III, p. 91-94.

1

Fins als nostres dies, la llengua catalana ha mancat d’una normativa fixa sobre l’ús dels signes d’interrogació. Ja en les primeres èpoques de difusió del’obra gramatical de Pompeu Fabra, tothom estava d’acord que el signe d’interrogació clou el període i que, pel que fa a l’inici, el signe invertit només es pot posar, si de cas, quan l’oració interrogativa és extremament llarga i no conté cap element gramatical suggeridor del seu valor interrogatiu.

2

Darrerament, hem vist estendre’s una utilització sistemàtica de l’interrogant invertit, en oposició a allò que certament era un hàbit prou ben establert. Trobem, ara, periòdics i llibres on no hi ha cap frase interrogativa que no s’obri amb aquest signe de puntuació quasi sempre inútil, encara que sigui reduïda a un sol mot monosíl·lab. I, fins i tot, el mateix tractament reben, segurament pel gust del paral·lelisme, les frases exclamatives.

Així, un tema que fins ara mancava de normativa es troba, de fet, sota la força de la pressió de l’ús que en fa un cert sector editorial, diferent de l’ús observat tradicionalment en català, la qual cosa causa confusió.

3

La Secció Filològica ha analitzat l’ús dels signes d’interrogació i d’admiració en llengües d’estructura interrogativa o exclamativa semblant a la del català (italià, occità, portugués) o diferent (francès, anglès, alemany, rus, hongarès), i ha comprovat que, amb l’excepció del castellà, és una pràctica universal l’ús exclusiu d’aquests signes al final.

D’acord amb aquesta pràctica, i tenint en compte que l’absència d’una normativa clara condueix a una situació confusionària, la Secció Filològica aconsella, amb finalitat simplificadora, d’usar els signes d’interrogació i d’admiració exclusivament al final de l’oració.

 

Darrera actualització: febrer de 2000