Sí, far orientador en la foscor. En efecte, el 1939 es produí la gran desfeta de la cultura catalana. Desaparegué tota manifestació pública, oral o escrita, de la llengua. Seria superflu de descriure ací un capítol de la nostra història que, per més que afecti de ple la matèria d’aquest diccionari, és prou conegut perquè ara hàgim d’entretenir-nos inventariant-ne els estralls. En el silenci de la cultura resistent, el diccionari es tornà una pedra preciosa del més alt valor. Els qui el conservaven o pogueren heure’n un exemplar (mentre n’hi hagué) eren uns privilegiats. La gent se’l passava de mà en mà. Sovint m’he demanat què hauria passat si la publicació del diccionari no hagués estat una realitat, com ho fou, abans de la Guerra Civil. Val més no pensar-hi, però no és difícil d’imaginar com se n’hauria ressentit el recobrament d’una llengua que, si fa prop de tres segles és de salut prou feble, ara es trobava en una situació de greu perill. Sortosament, «el Fabra» existia, i la seva vàlua s’acreixia dia rere dia. Exhaurit, és a dir inassequible, aviat es convertí en un mite.

Tocant de peus a terra, s’imposava la necessitat de disposar d’exemplars d’aquest llibre tan cobejat. Però topàvem amb un obstacle no fàcil de superar: la censura. Com en tantes d’altres coses, també en aquest cas calgué esperar. Per fi, el 1954 sortia a la llum una segona edició del mític diccionari. El fet senyalava la tercera etapa en el conjunt de l’obra lexicogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans. Una nova conquesta. Potser algú es demanarà per què subratllem així aquest episodi. Si només fos una simple nova edició, realment no hi insistiríem tant: al cap i a la fi, mirada des del punt de vista lexicogràfic, aquesta segona edició no aportava gaires novetats. En canvi, en la perspectiva de la vida de la llengua, la seva aparició tingué un valor polític innegable. Almenys des de quatre angles de visió: cívic, institucional, intrínsec i instrumental. Heus ací una petita glossa de cada aspecte.

D’antuvi, el seu caire cívic. La cosa més important era que el diccionari havia tornat a sortir. Havíem franquejat, doncs, la muralla de la censura. I això calia mesurar-ho, no solament respecte al diccionari de l’Institut, sinó estenent-ho a totes les publicacions en llengua catalana. Totes aquestes se n’haurien de beneficiar considerablement, per tal com una obra d’alta consistència feia més forat en les malles de la censura que altres publicacions de significació menor.

Segonament, el seu valor institucional. Com és sabut, l’Institut d’Estudis Catalans menava, en aquells anys cinquanta, una vida de clandestinitat més o menys tolerada. La primera època, d’activitats privadíssimes, havia estat superada, però l’Institut continuava movent-se en condicions extremament precàries (en seguretat de funcionament, recursos materials, possibilitat de fer-se sentir, reconeixement en el terreny acadèmic, etc.). Amb la publicació del diccionari, que tornava a aparèixer sense cap menció institucional (ni més ni menys que en l’edició de 1932), l’Institut no deixava de proferir, tanmateix, un vigorós clam d’existència davant la societat catalanoparlant.

En tercer lloc, la seva defensa de l’entitat de la llengua. Aquesta segona edició propicià una magnífica reflexió sobre el concepte de llengua comuna. Aclarim-ho. En la seva qualitat de president de la Secció Filològica de l’Institut, Carles Riba n’escriví el pròleg. Una peça altament remarcable. Calia que algú fes veure que el català, malgrat la situació de llengua desvalguda en què aleshores es trobava (marginada, no ensenyada, sense accés als mitjans de comunicació de massa, mancada de prestigi), no havia deixat d’assolir, en el primer terç de segle, una maduresa i una cohesió que es feien paleses justament en el diccionari de 1932. Aquest, per damunt de particularismes, retratava la modalitat usual neutralitzadora de diferències adaptant-se prudentment a tots els passos de la llengua [...] i a totes les modes de l’estil. Fabra havia parlat del català literari; ara Riba parlava de la llengua comuna; avui, l’Institut es refereix a la llengua estàndard. Tots tres termes, gairebé sinònims, al·ludeixen al punt on es troben la justesa, la universalitat i el bon ús. Llur conjunció encamina els qui se’n valen «a la fixació d’un català comú escrit o simplement per a la creació literària». I bé, el pròleg de Carles Riba acomplia dignament aquesta funció d’informar i de consolidar.

Per fi, la seva idoneïtat per a la normalització. És clar, amb l’edició de 1954, havíem saltat la barrera. Ja no caldria patir per a reeditar el diccionari. En començar l’anomenada «transició política», n’havien aparegudes quatre edicions més. El diccionari anava consolidant-se en la represa i en el recobrament. Durant anys, aquest diccionari, repetidament reeditat, ha anat cobrint les necessitats creixents d’un mercat cada vegada més estès. Sobretot a partir de 1980, amb motiu de l’expandiment de la normalització, l’ensenyament generalitzat i l’extensió de l’ús de la llengua en tots els terrenys, el venerable diccionari de Fabra, exponent de la que ací anomenem «tradició lexicogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans», es convertí en una eina indispensable per a la pràctica lingüística de la societat catalanoparlant.

Aquestes són, doncs, les quatre raons per les quals convé subratllar la tercera etapa de l’obra lexicogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans. Recordem que Carles Riba, en el pròleg comentat, insisteix en els lligams existents entre el diccionari i l’Institut. Hi diu «que Pompeu Fabra pogué sense jactància oferir el seu diccionari al públic com a normatiu i que l’Institut d’Estudis Catalans el considerà i segueix considerant-lo per ara i tant com el seu diccionari oficial». Hem de tornar, emperò, a algunes circumstàncies de l’edició de 1954, tal com fou autoritzada per l’Administració.

La nova versió del llibre hagué d’ajustar-se a algunes exigències de la censura. El pròleg originari de Pompeu Fabra que obria l’edició de 1932 ara hi era reproduït amb supressions, certes definicions hi sofriren canvis no essencials i uns quants exemples hi quedaren modificats o eliminats. A canvi d’aquestes petites concessions, el diccionari tornava a ésser al carrer. Després de tot, l’operació no podia haver estat més beneficiosa.

Per la seva banda, l’Institut, que ja havia assumit, per a aquesta edició de 1954, la responsabilitat tècnica de les modificacions imposades per la censura i de les addicions o altres canvis que havien estat acordats per la Secció Filològica en els anys d’espera (i, mentre fou possible, en contacte amb el mateix Pompeu Fabra, exiliat, però no desconnectat), anà cedint, amb vista a les edicions posteriors fins cap a 1990, totes les novetats que la Secció decidia d’introduir-hi, a fi d’impedir un estancament absolut d’una obra que, com diem, tothom tenia per instrument indispensable. Una altra mostra, doncs, de la simbiosi existent al si d’un diccionari que, per poderoses raons circumstancials, l’any 1932 havia hagut de conjuminar una redacció acuradament acadèmica i una edició formalment extraacadèmica.

Corresponent tant als esforços de Pompeu Fabra i de la Secció Filològica de l’Institut com als avatars de l’accidentada història de la seva publicació, el diccionari sempre ha gaudit d’un alt prestigi entre intel·lectuals, escriptors, docents, periodistes, altres professionals de la llengua i la gent culta de tot el domini lingüístic, com també entre els estudiosos forans que es dediquen a la llengua i a la cultura catalanes. Cosa curiosa: malgrat un parell d’al·lusions que hi féu Fabra al pròleg (1932) i les que, per la seva banda, hi afegí Riba a la segona edició (1954), el llibre no ha contingut mai cap declaració formal que el faci el diccionari normatiu, per raó de la singularitat de la seva publicació (cf. paràgraf 2). Doncs bé, aquesta consideració li ha estat atorgada per consens universal de tots els qui se’n valen i del primer moment ençà. Tothom l’ha tingut i el té de facto pel diccionari normatiu de la llengua catalana. L’hi han tingut àdhuc els qui es queixaven de les seves limitacions i de la seva lentitud (a sabuda —o no— que aquests trets també venien a confirmar-li, ni que fos per defecte, la mateixa reputació). És a dir: tothom pensa que, respecte al diccionari, Pompeu Fabra o Institut d’Estudis Catalans tot és u.

Així ha funcionat, fins avui, allò que, en la ment de Fabra havia d’ésser el desplegament de la tercera fita de la codificació (encetada el 1932), després de l’ortografia (1913) i de la gramàtica (1918) (cf. paràgraf 1). Ell mateix no perdé mai, ni a Barcelona ni a l’exili, la confiança en aquest desenllaç.

pàgina anterior       pàgina següent