Josep Laporte i Salas, president de l’Institut d’Estudis Catalans
(setembre de 2002-febrer de 2005)
 

Josep Laporte va decidir el 2002 posar la seva llarga trajectòria cívica a favor de l’Institut d’Estudis Catalans. El seu mandat com a president de tots els membres de l’Institut –“de tots els que m’han votat i de tots els que no m’han votat”, tal com a ell li agradava repetir– ha establert les bases per fer realitat aquell salt qualitatiu que la quasi centenària institució ha de fer per esdevenir una autèntica Acadèmia Nacional de Catalunya, acadèmia d’humanitats i acadèmia de ciència, plenament incorporada a la societat de la informació.

En aquest context, la seva tasca es podria sintetitzar en tres fronts:

primer, la seva defensa aferrissada de la unitat de la llengua, constant al llarg d’aquests dos anys, i amb un punt culminant en La declaració de l’ús social de la llengua catalana;

segon, l’obertura de l’IEC a la societat, amb la voluntat de fer conèixer la importància de l’Institut a tots els estaments, i establir connexions profundes i actuants amb tots els partits polítics, amb totes les universitats dels Països Catalans i tota l’estructura científica de recerca catalana;

tercer, la gestió de l’IEC, posar ordre i harmonia, professionalitzar l’entitat, en un moment que li va correspondre gestionar dos pressupostos molt difícils: va marcar unes prioritats per les polítiques de recerca, que van suposar polítiques de millora amb els mateixos recursos, els únics possibles increments salarials, amb l’obsessió d’eixugar el deute derivat dels incompliments ministerials de Madrid, cosa que, abans d’acabar el 2004, va aconseguir; i, finalment, també ha deixat a punt les bases per a la implementació del contracte programa amb la Generalitat de Catalunya, que ha de permetre una nova era de realitzacions al servei de tota la societat.

Josep Laporte, una vida al servei de Catalunya

Josep Laporte i Salas va néixer a Reus el 18 de març de 1922. Va estudiar Medicina a la Universitat de Barcelona entre els anys 1939 i 1945, on es va doctorar i hi fou Professor adjunt de Farmacologia fins al 1967. Entretant va completar la seva formació al Departament de Farmacologia d’Oxford (1962) i a l’“Istituto di Ricerche Farmacologiche Mario Negri” de Milà (1966).

De farmacòleg a president de l’ACMCB i president de la Reial Acadèmia de Medicina
L’any 1967 va obtenir, per oposició, la Càtedra de Farmacologia de la Facultat de Medicina de Cadis, que va ocupar durant dos anys. D’allí va passar a la mateixa Càtedra de València i posteriorment a la de Terapèutica i Farmacologia Clínica de la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual fou elegit Rector l’abril de 1976.

Com a farmacòleg ha estat membre de nombroses Societats científiques i membre del Consell de redacció de diverses revistes especialitzades, nacionals i estrangeres. Entre 1949 i 1980 publicà uns 300 treballs en forma de llibre, col•laboració en obres generals i en nombroses revistes científiques sobre temes variats i molt especialment relacionats amb la farmacologia del sistema nerviós vegetatiu, del sistema hormonal tiroidial, dels efectes de les drogues i de les accions indesitjables dels medicaments.

L’any 1978 fou elegit membre numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, de la qual va ser President (1993-2002). El 1978 fou elegit Membre adjunt, i el 1980 Membre numerari, de l’Institut d’Estudis Catalans (Secció de Ciències Biològiques), del qual ha estat President des de 2002.

També ha estat President de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears (1970-74) des d’on va promoure la publicació d’un Vocabulari Mèdic Català.


Una trajectòria cívica exemplar: rector de la UAB (1976-1977), Conseller de Sanitat (1980-1988), Conseller d'Ensenyament (1988-1992) i Comissionat per a Universitats i Recerca (1992-1995)
Sense pertànyer a cap formació política va participar, al final de la dictadura, en diversos moviments ciutadans i assistí a la reunió de l’Assemblea de Catalunya el novembre de 1971. El febrer de 1980 renuncià al càrrec de Rector de la UAB per tal de poder-se presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya integrat, com a independent, a les llistes de la coalició Convergència i Unió. Fou elegit diputat i, en formar govern, el President Jordi Pujol el va nomenar Conseller de Sanitat i Seguretat Social. Fou reelegit diputat el 1984 i seguí, durant la segona legislatura, ocupant el mateix càrrec al govern.

La seva labor, al front del Departament de Sanitat, consistí fonamentalment en la introducció de múltiples mesures de promoció de la salut i en la reforma de la xarxa assistencial d’atenció primària i, en especial, hospitalària, amb la creació de l’Institut Català de la Salut i la construcció o reforma de nombrosos centres sanitaris.

A les eleccions al Parlament de Catalunya de 1988 es va presentar com a cap de llista de CiU per la circumscripció de Tarragona, i, en el nou govern, format el mes de juliol, passà a ocupar el càrrec de Conseller d’Ensenyament, al mateix temps que era nomenat President de la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT).

Tot insistint en la normalització lingüística del sistema educatiu, s’interessà per la millora dels estudis de Formació Professional, la significativa ampliació de l’oferta d’estudis superiors, amb la creació de noves universitats, i la promoció de la recerca, amb la formulació del Pla de Recerca 1992-96. En cessar, el desembre de 1992, en el càrrec de Conseller, fou nomenat Comissionat per a Universitats i Recerca, càrrec en el qual prosseguí la seva tasca fins al febrer de 1995.

Ha estat President de la Junta de govern de la Fundació de Gestió i Membre de la Molt Il•lustre Administració de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (1995-2002).

Ha estat President de la Fundació Teatre Fortuny de Reus, és Membre de la Conferència General del Consell Interuniversitari de Catalunya i, tal com ha estat indicat, President de l’Institut d’Estudis Catalans des de l’any 2002.

Laporte estava casat amb Maria Jesús Rosselló, traspassada fa un any i mig, amb qui va tenir cinc fills i setze néts.

Premis i distincions: un reconeixement general entranyable

Premi Massot i Palmés. Institut d’Estudis Catalans, 1953.

Beca per a Estudis a Espanya. Fundación Juan March, 1956.

Premi Extraordinari de Doctorat. Universitat de Barcelona, 1957.

Premi Marañón. Academia Médico-quirúrgica de Madrid, 1957.

Pensió d’Estudis a l’Estranger. Ministerio de Educación y Ciencia, 1963.

Premi Anales de Medicina y Cirugía. Reial Acadèmia de Medicina, 1966.

Beca del govern italià, 1966.

Ajut extraordinari. Fundación Juan March, 1974.

Medalla d’or de la Universitat Autònoma de Barcelona, 1981.

Aranès il·lustre. Consell de la Vall d’Aran, 1987.

Fill il·lustre de Reus. Ajuntament de Reus, 1988.

Medalla d’argent de la Fondation du Mérite Européen, 1988.

Sirga d’or. Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre, 1990.

Medalla d’or de la Fondation du Mérite Européen, 1991.

Premi de l’Associació Catalana d’Infermeria, 1991.

Membre corresponent de l’Academia Nacional de Medicina de México, 1993.

Commandeur de l’ordre de les Palmes Académiques. Govern francès, 1995.

Homenatge ofert per les Universitats catalanes. Universitat Autònoma de Barcelona, juny de 1995.

Premi Jordi Gol. Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears, 1995.

Fill adoptiu de l’Ametlla del Vallès. Ajuntament de l’Ametlla del Vallès, 1995.

Soci d’Honor del Centre de Lectura de Reus, 1996.

″El més amic de Reus″. Amics de Reus, 1996.

Creu de Sant Jordi. Generalitat de Catalunya, 1996.

Premi d’Honor Jaume I. Fundació Jaume I, 1996.

Premi d’Honor Any 1996 de la Fundació Salut, Empresa i Economia, Barcelona, febrer 1997.

Guardó d’Honor. Universitat Pompeu Fabra. Barcelona, octubre 1997.

Homenot de la Sanitat. Fundació Avedis Donabedian. Barcelona, 1998.

President del 3r Congrés Nacional de la Gent Gran. Barcelona, 1998.

Medalla del 700 aniversari de la Universitat de Lleida, Lleida, 1999.

Insígnia Institucional de la Universitat de Vic. Vic, 1999.

Primer doctor honoris causa de la Universitat Oberta de Catalunya, 2003.